Publicitat
Publicitat

El lleó adormit

Ja ha passat una setmana i encara em costa d'entendre com és que les enquestes de les eleccions del 25-N es van equivocar tant. I no hem d'oblidar que també ho van fer els governants, polítics, intel·lectuals i articulistes, entre els quals jo m'incloc, així com també bona part de la societat. Fins i tot aquella era la previsió dels mateixos candidats, que a excepció del PSC, que se situava a ell mateix com a guanyador, apuntaven clarament a uns resultats molt diferents dels obtinguts finalment. A la vista dels fets, i ja amb més calma, m'agradaria apuntar tres temes.

Segurament tan sols és per pura curiositat, però m'agradaria saber si hi va haver algú pròxim al Govern que en algun moment del procés va detectar que no tot serien flors i violes. Si fos el cas, les persones que acostumen a exercir aquest paper solen ser personatges molestos i que per descomptat el mateix poder tendeix a neutralitzar, perquè moltes vegades no es vol sentir allò que no es vol escoltar. Al llarg de la meva vida he après a apreciar enormement la valentia d'aquelles persones que són capaces de dir el que pensen encara que resulti incòmode, encara que vagi contra corrent i encara que la majoria hi estigui en desacord. De vegades pot ser, fins i tot, una manera d'expressar autèntica lleialtat, encara que no resulta fàcil per a ningú. Són un tipus de persones imprescindibles i necessàries, i malgrat que no sempre tinguin raó, és bo no deixar d'escoltar-les. En aquesta ocasió crec que la majoria hem fet el contrari, i això és un mal símptoma per al país. Ha arribat el moment d'entendre que ens cal una bona cura d'humilitat i acceptar que hem confós -sí, també nosaltres- desitjos amb realitats, il·lusions amb conviccions, estratègies amb voluntats. Tant de bo siguem capaços d'entendre-ho, per no recórrer sempre a excuses per protegir-nos.

En segon lloc em preocupa el desconcert. No tant pel resultat, ja que en definitiva el missatge ha quedat força clar, sinó per la profunda distància que hi ha entre el que en podríem anomenar l' establishment -hi incloc tots els col·lectius esmentats al principi, és a dir, governants, opinadors, polítics, etc.- i la pròpia realitat. No conec amb exactitud la lletra petita dels resultats, però m'atreviria a apuntar que una de les grans diferències s'ha produït en el vot juvenil. I és que amb un 50% de desocupació, amb una situació laboral més que precària, amb uns contractes, quan els tenen, que fan que cada sis mesos estiguin amb l'ai al cor per si els el renovaran i amb uns sous més que baixos, el dels joves és sens dubte un dels col·lectius més afectats. Hi haurà qui no ho veurà de la mateixa manera, però jo hi trobo una estreta relació amb el que va passar amb el moviment del 15-M. Fins ara han estat fets aïllats que han protagonitzat històries aparentment inconnexes, però tenen un denominador comú: la lenta rebel·lia dels joves vers el món que els estem deixant en herència. Creguin-me quan els dic que els joves potser encara són com un lleó adormit, però alerta, perquè el lleó sempre s'acaba despertant.

Ja per acabar, evidentment no em puc oblidar del nou govern, tant pel que fa als pactes com als seus membres. L'altre dia Rafael Nadal deia que a situacions excepcionals, majories excepcionals. Tant de bo fos així, però molt em temo que un cop més Catalunya serà més aviat una realitat cultural que política. No insistiré més en la qüestió de la falta d'unitat -ja ho vaig fer la setmana passada-, però no ens podem passar la vida donant la culpa als enemics externs, quan nosaltres som els incapaços d'abandonar el nostre petit i mesquí individualisme. No estem parlant només de pactes sinó també de persones, i penso que de les eleccions també se'n desprèn la necessitat no només d'un govern fort sinó també molt més compromès, més proper i solidari; en definitiva, més pròxim als problemes quotidians. És un missatge que em sembla important d'escoltar. És cert que les arques estan buides i que probablement la política de retallades marcada per la Unió Europea (ni tan sols per Espanya) sigui inevitable. Però la vida política, com la personal, és plena de gestos i actituds, de valors i conviccions que mai no passen desapercebuts. Per això segurament penso que no sé si podem tenir "el millor govern" o "el govern dels millors", però el que sí que voldria és que fos el més compromès.

PUBLICITAT
PUBLICITAT