Publicitat
Publicitat

Una mica de tot

De vegades es té una idea molt clara sobre allò de què es vol escriure, però en altres ocasions les notícies i vivències s'acumulen de tal manera que resulta gairebé impossible d'escollir. Avui em trobo en una d'aquestes darreres situacions.

Les èpoques en què de jove vivia fora del país -"Ha marxat a l'estranger", deien- havia d'esperar les cartes que arribaven amb tot tipus de notícies. La veritat és que trigaven bastant, fins i tot aquelles que s'enviaven en "paper fi d'avió", amb aquells sobres amb el ribet de ratlles vermelles i blaves, que indicava que aquella era una carta que calia transportar per via aèria. Els joves segurament no deuen saber ni de què els parlo... El meu pare escrivia llargues cartes a fills i néts a màquina, amb una vella Olivetti, on explicava moltes més coses de les que habitualment era capaç de transmetre de paraula. Per contra, les missives de la meva mare sempre eren fetes a mà, amb una lletra punxeguda, molt escarides però plenes de consells. Així ens arribaven les notícies de casa i del país, amb notable retard, certament, però això no semblava importar-nos.

Avui tot això ha canviat tant, que crec que és l'aspecte més remarcable en aquesta era de la informació. Des de qualsevol punt del món es pot accedir no només a les notícies, blogs, xarxes socials i tota mena de fonts d'informació, sinó també a correus personals o videoconferències a través de l'Skype i altres mitjans. El cert és que s'han trencat l'aïllament i la incomunicació de milions i milions de ciutadans del món, de manera que les distàncies s'han escurçat i les absències són menors. Però segurament no se n'és plenament conscient fins que es viu fora.

Malgrat tot, hi ha matisos i diferències que poden perdre's a causa de la distància física, de la mateixa manera que sempre ens acaba influint el lloc des del qual es llegeixen les notícies. Això no només afecta la informació, sinó que el fet de viure en comunitats diferents fa que s'entri en altres cercles, en altres xarxes socials. Malgrat que és a l'abast de gairebé tothom, la mobilitat geogràfica facilita l'entrada en altres àmbits, persones i institucions. Fins i tot hi ha coses que passen al propi país que es poden arribar a veure de manera diferent.

I així m'he assabentat que hi ha una sèrie televisiva que està triomfant a Espanya anomenada Isabel . En vaig voler mirar algun capítol per curiositat i vaig entendre que la trama no era neutra ni atemporal (en realitat, gairebé res no ho és). A banda de la utilització de vocables del castellà antic i de l'accent exagerat de " dificultaz ", " veracidaz ", " lealtaz ", " sinceridaz ", etc., és clar que transmet un missatge sobre la bondat de la unió dels pobles d'Espanya, començant per Castella i Aragó. Els vascuences són els bons i amb els catalans sempre se les tenen. En qualsevol cas, el més important és destacar els valors castellans i el triomf de la unió dels seus pobles.

A mi no em sembla malament i per descomptat que és del tot legítim fer-ho. El que no veig bé és que es negui la possibilitat d'altres pobles de fer el mateix, de recordar la seva història, els seus orígens, les seves arrels. No ens enganyem: el ministre Wert és un radical en les formes, però expressa el que molts pensen. I la qüestió que més els preocupa no és tant la llengua o la normalització lingüística com la influència del pensament, de la història dels pobles. De cop i volta s'han espantat i han vist que des de la Transició, en què Espanya va recuperar la democràcia, no s'ha parat prou atenció a altres valors nacionals, cosa que d'altra banda sí que han fet algunes comunitats autònomes, i especialment Catalunya. I, de sobte, es pregunten com pot ser que hi hagi tants joves independentistes als quals no els interessa la història d'Espanya o que en tot cas la qüestionen, entre altres coses per què en tenen visions diferents. Són joves que ja a l'escola han pogut llegir en la seva llengua original Joan Maragall i Eugeni d'Ors, i que han passejat pel Ripollès tot recitant Jacint Verdaguer. Que coneixen els rials de Sinera de Salvador Espriu i que han vibrat amb la Incerta glòria de Joan Sales, o que s'han enamorat de les cartes de Josep Pla. Per no parlar de la hilaritat que provoquen els poemes d'en Sagarra o la nostàlgia dels contes de Mercè Rodoreda, que diuen tant de la nostra història més quotidiana, de la nostra gent...

Wert, que sembla té un cognom alemany, hauria de saber allò de " Wer das Kleine nicht ehrt, ist das Große nicht wert ", un refrany que, en versió lliure, vol indicar que aquell que no entén o no té cura de les coses petites tampoc no pot assolir les grans.