Com podem protegir els infants?

Protegir els més dèbils sembla que és un dels principis fonamentals de la humanitat i, d’altra banda, s’inscriu en el pensament de totes les religions i, en conseqüència, també forma part de la nostra pròpia cultura cristiana. Tanmateix, la realitat sovint és testimoni de tot el contrari. Sense defensar necessàriament el pensament de Hobbes, “Homo homini lupus” (“l’home és un llop per a l’home”), el cert és que el món és ple d’exemples de destrucció.

No sempre és fàcil definir qui són els més dèbils tant a nivell individual com col·lectiu, i més en una societat complexa com la nostra. Sens dubte, la desigualtat marca un primer criteri, però hi ha alguna cosa que encara és més indicativa d’aquesta línia divisòria: l’absència del reconeixement de determinats drets fonamentals. En el món sofisticat en què vivim, l’existència d’uns drets individuals o col·lectius permet que com a mínim n’exigim el compliment.

Esclaus, presoners, dones i nens, per citar-ne només alguns exemples, han estat col·lectius exclosos d’aquests drets durant molts segles. I encara ho són en l’actualitat: d’esclaus n’hi continua havent en diversos formats; sense anar més lluny, en el dels immigrants irregulars. I és que d’alguna manera entenc que les conseqüències devastadores de la immigració en els termes en què s’estan produint són les mateixes que les de l’esclavatge.

Malgrat tot, voldria dedicar aquest article a la infància, a aquells menors a qui presumiblement hem reconegut uns drets que posteriorment hem estat incapaços de respectar i fer complir. El perquè d’aquesta incapacitat el trobem en el món dels adults, que decidim per ells; som nosaltres els que interpretem aquell famós “interès superior del menor” en qualsevol de les seves facetes i hem de reconèixer, que no sempre ho fem bé.

Val la pena recordar que, mentre que la Declaració Universal dels Drets Humans (en versió completa) és de 1948, la Declaració Universal dels Drets de l’Infant és de 1959 i tan sols conté deu breus principis.

Sigui com sigui, durant molt temps ens va agradar dir que al llarg de la història els nens i les nenes havien estat considerats únicament objecte de protecció, i que havia arribat el moment que també fossin subjectes de dret, frase que ens encanta, per bé que no sempre actuem en conseqüència. De fet, en la recuperació de les llibertats durant la Transició i, per tant, també dels drets, aquest tema va arribar a l’estat espanyol amb cert retard per als infants. Així, les dues lleis més importants que afecten els menors van ser la llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, i la llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors; dates un pèl tardanes, no troben? I així es va establir un sistema separat de protecció de menors: el que feia referència a situacions de risc o desemparament, i aquell en què el menor havia comès un delicte.

Amb el pas del temps i en exercici de les seves competències, s’han desenvolupat altres lleis a Catalunya i ens hem dotat d’una legislació de protecció a la infància que es dóna a través del Codi Civil i de lleis específiques, com per exemple la 14/2010, de 27 de maig, dels drets i oportunitats en la infància i l’adolescència. En essència, però, el problema continua existint i hem desenvolupat i fet créixer un sistema que separa l’atenció a la infància en dos àmbits molt diferents. Per una banda, hi ha el sistema sancionador-educatiu, que afecta els menors de 18 anys que infringeixen la legislació penal i que són jutjats per un jutge de menors, que si escau els imposa una mesura amb totes les garanties processals. Per l’altra, hi ha aquells menors que es troben en situació de risc o de desemparament, casos assumits per l’administració corresponent, que pren les mesures necessàries basant-se en la seva interpretació directa sobre quin és “l’interès superior del menor”.

Ja fa dies que ens preguntem què ha passat amb la qüestió dels abusos de menors per part de professors i educadors, i per què s’han silenciat durant tant temps. Molts de nosaltres ens vam remuntar al desgraciadament famós cas Alba. També avui, com en aquell supòsit, s’ha al·legat que tots els actors han fallat. No dubto que aquesta afirmació sigui certa, però també crec que hem de buscar les causes en el sistema que hem creat a l’entorn de la protecció de la infància, i això ja ve de molt més lluny.

Penso que, expressat en llenguatge actual, no hem estat capaços d’empoderar els infants fent que coneguin quins són els seus drets i la millor manera d’exercir-los. Són els serveis d’atenció a la infància corresponents els que s’han dedicat a fer-ho per ells, i aquests serveis, permetin-me l’expressió, coneixen bé els conceptes d’assistència i ajuda, però potser no tant els de l’exercici de drets, així que encara que siguin menors és molt important que tant ells com les seves famílies tinguin la consciència que són capaços d’exercir-los. Crec que hem perpetuat un sistema en què el món adult -en aquest cas, l’administració- pren decisions per ells.

D’aquesta manera, a Catalunya s’han desenvolupat dos sistemes molt diferents en l’àmbit de la infància i l’adolescència: el de la justícia juvenil i el de la protecció de menors. En el primer, seria desitjable que no es perdés de vista que l’essència de la seva intervenció ha de ser educativa i no punitiva; en el segon, seria necessari que al costat del concepte d’ajuda també s’incorporés un sistema d’intervenció més respectuós amb els drets i les garanties individuals.