Publicitat
Publicitat

A reveure, president

De caràcter cosmopolita, Leopoldo Rodés va ser internacional molt abans que el món ho fos

La trista absència de Leopoldo Rodés fa que m’envaeixi la sensació que, a poc a poc, de les nostres vides van desapareixent unes persones que -potser com les que Stefan Zweig descriu en El món d’ahir - es caracteritzen per una manera d’entendre l’existència i pel fet d’estar impregnades d’uns determinats valors, una cultura humanística, fe en les persones, hospitalitat sense límits, correcció i educació en les formes i una fèrria convicció en les idees. Així era també Leopoldo Rodés.

De caràcter cosmopolita, va ser internacional molt abans que el món ho fos. Quan se’l trucava per telèfon, el primer que calia fer era preguntar-li on era. París, Londres, Nova York, Mèxic o Buenos Aires eren les seves respostes habituals. I no li importava si era de dia o de nit: ell sempre responia, i ho feia amb la serenitat dels que saben distingir perfectament entre el que és important i el que és banal, entre el que és necessari i el que és prescindible. Una distinció que ell i el seu gran amic Ricard Fornesa comentaven en unes converses que feien venir a la ment passatges d’aquella entranyable novel·la de Sandor Marai, L’última trobada, en la qual l’autèntica amistat, definida com “la relació més intensa de la vida”, ocupa un lloc central.

Quan Leopoldo Rodés va prendre possessió com a president de la Universitat Ramon Llull, una de les coses que més li va cridar l’atenció van ser les nostres llarguíssimes reunions. “Com pot ser -deia- que li doneu tantes voltes a un mateix tema?” Expeditiu com era, i acostumat com a empresari a prendre les decisions amb rapidesa, se sorprenia una vegada i una altra de la “dissecció” que fèiem de cada qüestió. Home pacient i amable en les formes i alhora ferm en les conviccions, va acabar entenent aquesta cultura universitària, i va convertir-se en un dels nostres màxims valedors. Van ser vuit anys els que va passar com a president, un temps durant el qual vam créixer com a institució, però que, sobretot, vam aprofitar per establir uns vincles que ja no poden trencar-se.

Si avui sóc capaç d’escriure aquestes línies és perquè des d’un inici Leopoldo Rodés va voler que la universitat entengués la importància d’obrir-se als mitjans de comunicació, insistint sempre que havíem de traslladar la missió i els valors de la institució formant part del debat públic i enriquint l’imaginari social sobre l’acadèmia més enllà del que els alumnes es formen a les aules.

A més de la seva extensa família, som molts, moltíssims, els que l’enyorarem i recordarem sobretot el seu somriure, la seva bonhomia, la seva afabilitat, la seva “terrible puntualitat” i el seu enorme afecte, tan gran com la seva figura.

A reveure, president.