14/12/2016

El valor dels símbols

3 min
El valor dels símbols

El Nadal ens està trepitjant els talons i un cop més haurà arribat sense que amb prou feines ens n’adonem, i és que el valor del temps quan s’és adult adquireix una dimensió diferent. No enyoro res del passat, però aquesta noció del temps que tenen les criatures és una cosa que m’hauria encantat retenir.

El país bull i les notícies se succeeixen, no són noves però sí abundants, o, més ben dit, reiteratives. També nosaltres hem escrit molt i en el meu cas les al·lusions a la contraposició entre legalitat i legitimitat han ocupat directament o indirectament bona part del meu pensament.

Com que m’han llegit altres vegades, ja saben que sóc del parer de prohibir poques coses, si més no des del punt de vista penal, que hauria de ser sempre l’últim recurs a causa de la gravetat de la seva intervenció. Per descomptat, suprimiria molts delictes que avui són al Codi Penal, bàsicament per innecessaris, i en tot cas aplicaria una sanció administrativa si es considerés imprescindible. Però aquesta no és la tònica que ha seguit el nostre país, ni quan governaven els socialistes ni quan ho feien els populars ni cap dels partits que han donat suport a uns i altres. Les conductes punibles han augmentat i les penes s’han agreujat en les 26 reformes que ha patit el Codi Penal des del 1995. No estic gens segura de com seria un nou Codi Penal en una Catalunya independent, ja que la tendència al populisme i al càstig ha envaït totes les esferes del pensament. També la majoria de països del nostre entorn han entrat en la mateixa dinàmica, de manera que em pregunto si ens en podríem sostreure i fer alguna cosa diferent. Per exemple, sense deixar de partir del principi d’igualtat davant la llei, crec que un sistema penal més just també hauria de tenir en compte les desigualtats socials de les persones a l’hora de valorar la comissió d’un delicte i, molt especialment, en l’aplicació de la sanció.

A mi no m’agraden les pitades o les pintades (encara que la diferència sigui una n ), ni que es cremin banderes o fotos del rei. Em semblen simbolismes innecessaris i poc constructius, però són fets que mai no tipificaria com a delictes, i no només per referència a la llibertat d’expressió, sinó perquè no em sembla que mereixin el retret penal. Una societat com l’actual, diversa i plural, ha d’acceptar amb relativa normalitat aquestes manifestacions. La protecció de l’honor, en la seva concepció més antiga i recollida avui en el Títol XI del Codi Penal sota la figura d’injúria o calúmnia, és actualment residual, en un món on l’ús que fem de les xarxes socials difumina els límits entre el que és íntim i el que és públic, així que les nostres vides es converteixen en aparadors més o menys voluntaris del que som.

Però cal introduir una reflexió encara més difícil, ja que si es defensa, com ho ha fet recentment la CUP, que “no es reconeix l’autoritat dels tribunals perquè aquests no respecten la sobirania del poble català”, la conclusió seria que cap dels tribunals actuals seria legítim, i en conseqüència es produiria un trencament de l’estat de dret. És a dir, més enllà del poder simbòlic d’aquest tipus de declaracions, no podem deixar de ser coherents i comprendre les greus conseqüències que podria tenir el fet de no reconèixer la vigència de lleis sense l’existència d’altres que les substitueixin.

Una reflexió similar em porta al tema de la policia, que acompleix legítimament la seva funció i no crec que sigui possible una exigència diferent. És més, jo no voldria sota cap concepte una policia que pogués actuar de manera arbitrària en funció de les seves conviccions perquè pogués decidir d’acord amb aquesta conveniència a qui detenir i a qui no. Sóc conscient que determinades afirmacions porten a un suposat bonisme si l’acció final està justificada, però per a mi és un tema massa perillós per admetre-hi excepcions. Una altra cosa és treballar en pro d’escenaris possibles que s’ajustin de manera més adequada al que les persones requereixen del seu país, però aquest camí encara l’estem construint i ha de passar necessàriament per l’escolta del mandat democràtic a les urnes.

I, tornant al temps simbòlic dels nens, també l’espai se m’acaba, si bé no puc fer servir el terme quartilla. En aquestes dates el meu temps com a articulista serà substituït pels fogons i la cuina, on elaboraré els plats tradicionals nadalencs sense que hi deixi d’entrar la innovació culinària, malgrat les protestes dels meus fills. Any rere any, quan veuen la mida de les olles i les cassoles, confirmen que, si més no a la nostra família, hem complert amb la taxa de reposició.

Bon Nadal, estimats lectors!

stats