L’Espanya tenebrosa

[...] Recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l’ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda llibertat.

Salvador Espriu, ‘La pell de brau’ (1960)

Quatre dècades després de la restauració de la Generalitat, les últimes hores viscudes a Catalunya remeten a dècades enrere amb una molt trista i malaurada insistència. Podríem pensar que és el destí d’Espanya, però malgrat la vigència de molts crits de manifestants i de la banda sonora recuperada dels setanta, de l’actualitat dels versos escrits fa 57 anys, sabem que avui no vivim un bucle inevitable i fatal. De la mateixa manera que no era obvi que Tarradellas pactés el restabliment de la Generalitat amb un espavilat jove del Movimiento, avui no era inevitable entrar amb la cavalleria contra les institucions de la Generalitat i acabar amb elles.

L’Espanya tenebrosa és una tria política. Espanya podria haver après a conviure amb Catalunya sense la pulsió d’arrasar-la, però no ha sigut capaç. La situació és responsabilitat de molts i de moltes decisions, però el president del govern espanyol va anunciar ahir, potser sense saber-ho, la seva gran derrota històrica. Qui sap si aconseguirà ara mantenir un temps Espanya unida, però l’aplicació de la força té límits i una part molt substancial de Catalunya s’ha convertit en dissident. Cada dia més gent més lluny d’Espanya i ell cada cop més autoritari i en el fons més impotent. Fins i tot Donald Tusk, el president del Consell de la UE, sembla entendre millor que Rajoy les aspiracions de molts catalans quan l’interpel·lava a ell i al rei Felip VI sobre la veritat i la llibertat en el lliurament dels premis Princesa d’Astúries. El règim espanyol ha demostrat un cop més que està malalt i una Catalunya sense autogovern enterra el sistema polític de les últimes dècades sense remei.

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució anunciat pel PP pretén anorrear les institucions de Catalunya i la llibertat d’expressió. Però el govern espanyol i la seva claca no imaginen la transversalitat de la indignació que genera la suspensió de l’autogovern i les dificultats que tindran per imposar el seu tutelatge des de Madrid. Pot alimentar el nacionalisme espanyol, però no debilitarà la determinació d’un poble acostumat a recomençar.

L’abús de poder del PP el responsabilitza només a ell i els seus col·laboradors necessaris de Cs i del PSC-PSOE del que pugui passar. Malgrat l’immens civisme i sentit democràtic del moviment sobiranista, és moment de recordar que el principal instrument de la protesta ha sigut i és el civisme i que el nivell de les provocacions de l’Estat als càrrecs electes i a les institucions sembla no tenir límit.

Avui s’obre un nou escenari polític a Catalunya. Amb noves obligacions i oportunitats per a tots. Les institucions no es poden entregar i la frustració i la ràbia no haurien d’impedir que els sobiranistes es preguntin a cada decisió, a partir d’ara, quin és el pas endavant que aconseguiran. Més enllà de l’expressió de la repugnància que provoquen els que creuen que l’ànsia democràtica es pot contenir. Només una majoria molt sòlida podrà actuar per fer front a algú capaç de creure que es pot empresonar líders d’un moviment pacífic; que es pot desprestigiar i humiliar un lleial servidor de les forces de seguretat, la fiscalia i els jutges durant dècades com és el major de la policia catalana; que es pot acabar amb un Parlament elegit democràticament, i amenaçar amb 30 anys de presó el president de la Generalitat i el seu govern. La llista de la intervenció és tan brutal que mereix ser rellegida. Pocs podien imaginar el nivell de ràbia del nacionalisme espanyol de la mateixa manera que pocs podien imaginar una repressió policial sense cap més explicació que la revenja primitiva el dia 1 d’octubre contra ciutadans pacífics. Humiliats per l’aparició de les urnes van reaccionar amb un la-maté-porque-era-mía. El cec convenciment autoritari d’aquells que creuen que el lliure arbitri no existeix i que la llibertat té propietaris.

L’existència de les institucions catalanes és innegociable l’any 2017 per als milers de manifestants que ahir van sortir al carrer i per a molts altres que representen la dimissió de Núria Parlon al PSOE o la desolació de Xavier Domènech.

Rajoy no podrà evitar que els catalans votin. El desafiament ara és enorme i no cauran bombes sobre Catalunya, però es continuarà desestabilitzant l’economia i s’allargarà la incertesa que tant de mal pot provocar en una recuperació econòmica que ha costat sang, suor i llàgrimes. És moment de fermesa, però també de prudència i unitat. Si no es rema en una sola direcció ens podem trobar en un salt enrere en el temps de 40 anys. Ni els nostres avis ni els nostres fills es mereixen una involució com aquesta.