17/12/2016

L'art de (no) callar

3 min
L’art de (no) callar

"Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci", escrivia Joseph Antoine Toussaint Dinouart, capellà de la diòcesi d’Amiens. Predicador, polemista, escriptor i defensor dels drets de les dones a la França del segle XVIII. Com és natural, per poc no acaba a la foguera.

L’art de callar és un capítol més de l’ars retorica i Dinouart animava a callar en el moment just perquè “parlar, parlar massa o no parlar prou són els efectes ordinaris de la llengua”. Callar també és no escriure i combatre la precipitació, la fúria per escriure sense cultivar abans l’estudi, la reflexió, l’experiència i la mesura justa.

Una de les millors idees de Dinouart és que s’escriu massa sobre coses inútils, massa sobre les millors coses i, sobretot, s’escriu sense respectar “els límits imposats a la ment humana en totes les matèries del coneixement que ens ha estat negat pels designis de la Providència”.

Una veu imprescindible

Els que treballem en aquest diari prenem cada dia moltes decisions sobre quines qüestions val la pena publicar i mereixen el temps dels nostres lectors. Tots triem cada dia, també, moltes paraules per expressar opinions, informar i analitzar el món on vivim i el món que volem. Avui publiquem un text imprescindible. Dels que fan avançar col·lectivament. Una reflexió des de l’honestedat absoluta, una lluita contra l’engany que sovint ens construïm per evitar la cruesa de viure. Sebastià Alzamora s’ha enfrontat amb els seus (i els nostres) dimonis, amb els monstres que poden habitar en tots nosaltres, aquells que es veuen tan clarament de matinada i poden portar totes les ànimes al desemparament. Ha posat al descobert la seva feblesa i la seva fortalesa. En definitiva, com la voracitat de la vida ens destrueix i ens salva.

El dossier sobre l’alcoholisme no és un dossier més. Per a nosaltres és una aposta enèrgica, un fanal vermell contra allò que la nostra cultura porta a frivolitzar i que destrueix tantes coses. Alzamora ens explica la seva temporada a l’infern. I si serveix perquè tu que ens estàs llegint afrontis la veritat, perquè tots siguem conscients del poder devastador del consum excessiu i el poder de l’addicció, perquè els joves es preguntin quina és la mesura, haurem sigut útils.

Beure bé i llegir bé

Hem d’ensenyar a beure els menors, diu el sociòleg Javier Elzo, de la mateixa manera que els eduquem en altres qüestions. Beure bé, com menjar bé, és tan important com llegir bé.

Per cultura i per facilitat d’accés, la població adulta a Catalunya és altament consumidora d’alcohol. Els experts ens expliquen que el 75% de la població que compliria criteris de malalts alcohòlics no són tractats perquè ni ells mateixos ho volen, ho saben o ho afronten. Rellegeixo aquests últimes línies i penso que sonen catastrofistes. Sí, a mi també. Per què? Perquè culturalment la nostra tolerància a l’accés i el consum d’alcohol és molt alta i tendim a ignorar els advertiments dels experts considerant-los una exageració. També ens expliquen en aquest dossier que l’alcohol produeix molts danys a tercers. Es concreten, per exemple, en violència, accidents o relacions sexuals no protegides.

Tots podem i hem d’ajudar els alcohòlics. Sense cap mirada de suficiència. De la mateixa manera que la societat ha après a divertir-se en llocs sense fum també haurà d’aprendre a fer-ho amb un consum d’alcohol moderat o inexistent, i sent conscient que el consum excessiu el converteix en la pitjor droga, la que està més a l’abast, la que està més ben vista, menys estigmatitzada, la que suposadament estimula la creativitat. Abans de destruir-la.

Beure no es pot assimilar a divertir-se i els joves han de ser capaços de fer-se grans sense que la tribu els sotmeti a un coma etílic. No empenyem al consum, no el frivolitzem i ajudem-los a aprendre que el no és més difícil de pronunciar que el sí.

Resistir a l’abisme

Vivim buscant herois malgrat que els tenim al costat. Llegiu i rellegiu Josep Maria Esquirol, amb l’imprescindible La resistència íntima, una guia per respondre a allò que de vegades es converteix en l’abisme de viure. “Les coses més elementals potser estan ja travessades per l’ànim de respondre o resistir a l’obscuritat de la intempèrie. El nihilisme no se supera, de la mateixa manera que no se supera la finitud: s’afronta. Ens movem entre la proximitat i l’abisme i la proximitat és ja una resposta a l’abisme”. El més profund, el que pot millorar les nostres vides individuals i col·lectives és el més proper.

Els nostres herois són els que miren cap endavant lúcidament, lluiten i, despullats, tenen el coratge i la generositat d’explicar-nos la seva aposta per la vida.

stats