24/06/2017

Moments crítics

3 min
Moments crítics

El titular l’expressa un membre del Govern. Són “moments crítics”, diu, i afegeix que la tensió es nota dins de l’executiu català. En les sessions de govern, els debats en confiança fa temps que es van acabar per les filtracions sobre diferències en el full de ruta. L’apagada afecta la primera línia de l’executiu, que lamenta no tenir informació sobre decisions que afecten els seus departaments i tenen possibles conseqüències sobre les seves persones. La falta de concreció de les properes passes s’hauria d’esvair en la presentació d’una campanya informativa, prevista per al 4 de juliol, sobre com es farà el referèndum. Actors rellevants parlen “d’un nou acte de fe”, malgrat la pressió de l’Estat, que senten cada cop més a prop.

Les sentències d’inhabilitació pel 9-N han anat seguides d’altres denúncies de Societat Civil Catalana davant del Tribunal de Comptes que reclamen 5 milions d’euros als inhabilitats. Alguns membres del Govern situen en les amenaces de denúncies per delictes de sedició o de malversació de diners públics l’última línia franquejable amb cobertura. Es pregunten fins on podran sostenir personalment les represàlies de l’Estat i si, arribats al punt del sacrifici, se’ls demanarà la immolació. Si, col·lectivament, el moviment sobiranista es veurà confrontat a creuar la línia entre l’heroïcitat i l’aventura, la valentia i la temeritat.

Malgrat totes les dificultats i angoixes, la conjura del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras és sòlida i tots dos han acceptat les conseqüències personals i polítiques d’arribar al final de la convocatòria del referèndum. Alguns assessors àulics han ajudat a portar-los al convenciment que “és millor que ens inhabilitin els tribunals que la nostra gent” i que l’endemà, sigui quan sigui, el “sistema de partits serà completament diferent i es necessitaran mútuament”.

Les amenaces de l’Estat tensen la situació al màxim perquè la seva aposta és la de l’esfondrament, el col·lapse intern. Seria la millor de les opcions per a l’Estat, que hi dedica esforços amenaçant funcionaris públics i membres del Govern, empreses proveïdores i voluntaris. Però la realitat tampoc li permet explicar com podria aturar un referèndum de manera civilitzada amb la premsa estrangera mirant.

TAMBÉ SÓN MOMENTS CRÍTICS en el govern del PP després d’anys de menysteniment polític i sistemàtica desconstrucció de l’autogovern català. Alguns polítics populars comencen a neguitejar-se perquè la caricatura del català pactista, que l’arrogància de l’Estat confon amb covardia, aquest cop no funciona. Reflexió sí, preguntes també, línies vermelles, voluntat de diàleg i responsabilitat en el que es demana als actors polítics i l’opinió pública, però comencen a prendre consciència que si el menyspreu obliga els moderats a alinear-se, el govern de la Generalitat té a les mans una carta guanyadora: un referèndum, una decisió democràtica. Quina proposta té, en canvi, el govern del PP?

Les dues forces saben que la credibilitat de mantenir l’aposta fins al final és part de l’èxit, i mentre que les preguntes es fan en veu baixa, les proclames es fan amb altaveus. La dreta espanyola comença també a remoure’s inquieta amb el compte enrere i comença a preguntar-se si realment aconseguirà el col·lapse del moviment i quin grau d’intervenció es veurà obligada a utilitzar.

MOTIUS PER A L’OPTIMISME. Si es porta la tensió al límit i s’obliga a fer escollir bàndol als moderats o als més prudents -aquells catalans que no tenen decidit el vot o temen una situació d’inestabilitat-, el PP pagarà la falta de projecte de modernització política d’Espanya. El sobiranisme està en un moment complicat, amb compte enrere i tensió interna creixent, però l’eix del moviment és una idea força indiscutiblement atractiva: votar, decidir, construir.

L’editorial de divendres del New York Times n’és un exemple molt valuós. El diari més prestigiós del planeta s’ha pronunciat sobre el gran problema polític que el govern espanyol menysté en públic i simula ignorar. Li diu a Rajoy que la seva actitud galvanitza el moviment i que existeix una qüestió política que requereix una solució política que vagi més enllà de “la interpretació judicial restrictiva de la Constitució que castiga els esforços catalans per tenir més autonomia”. El NYT hi afegeix també el vessant econòmic (“Catalunya contribueix gairebé en una cinquena part al PIB espanyol i rep el 9,5%”) i anima a negociar “amb bona fe”. Li diu, a més, que la intransigència només inflama les frustracions de Catalunya.

Les arts del govern del PP i la diplomàcia espanyola no han funcional amb el NYT. Les amenaces i la por no serveixen quan el cervell d’algú és lliure.

stats