L’OBSERVADORA

Sòcrates, el boig i el burquini

/La Martarile / LA MARTARILE

Burquini o biquini? L’exercici de la llibertat individual convertit en tema de l’estiu. Sota una aparença tan banal com seria l’ús d’un mono integral que també cobreix el cap per banyar-se, la polèmica creada comprèn moltes de les nostres angoixes i contradiccions. El país fonamentat en les divises de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, la França dels drets humans i de la Revolució és també una societat que tem per la seva vida i per la seva manera de viure, amb una política d’integració que molts creuen fracassada, i amb les llibertats limitades per l’estat d’excepció. La societat vol respostes immediates a la barbàrie islamista i sempre hi ha algun polític disposat a donar respostes tan simbòliques com inútils.

A Canes, el 1969 es condemnava per “ultratge al pudor” una dona que jugava a ping-pong en monoquini. Aquest estiu s’hi ha prohibit l’ús del burquini. Prohibir aquesta mena de vestit sec amb caputxa per motius de seguretat no és un argument sòlid.

És una prohibició que no és comparable al debat sobre la prohibició del nicab en edificis públics, quan les persones que estan sota l’àmplia bata negra només mostren els ulls, ja que no és tranquil·litzadora la presència d’un individu sense identitat en un espai públic en un estat d’emergència. De fet, així ho ha entès el Tribunal d’Estrasburg en el cas de França. Només la ràbia, molta i comprensible però poc útil, explica la prohibició del burquini en una democràcia liberal.

John Stuart Mill definia el progrés de la llibertat en tres estadis. La llibertat de l’individu contra la tirania dels governants, la llibertat per la igualtat de drets en democràcia i la llibertat per respecte a la discrepància i la limitació de poders del govern i la societat civil sobre els individus. És a dir, el respecte al dret de les minories. A Sobre la llibertat Stuart Mill escrivia: “És preferible Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”. Limitar la manera de vestir-se en una platja només beneficia el boig que ho utilitzi per argumentar sobre la repressió de les seves idees, aquestes sí, fonamentalistes. Idees que no es basen en l’Alcorà sino en el control del poder i la submissió de les dones.

Una jove francesa de religió musulmana es queixava a Le Monde que amb la prohibició “volen que siguem invisibles”. ¿És preferible col·lectivament que les dones musulmanes franceses més estrictes deixin d’anar a la platja en un ambient liberal? Mentrestant, les saudites van a l’Hotel Carlton, de capital qatarià, amb el nicab, on troben menjar halal.

L’islam viu una guerra entre el progrés i l’obscurantisme. Una batalla pel poder que vol imposar una visió del món fosca i excloent per a les dones. El terrorisme islamista provoca el terror a Europa, però el 87% dels atemptats jihadistes des del 2000 s’han comès en països de majoria musulmana. Només cal veure les imatges d’alliberament d’homes i dones de Manbij, al nord se Síria, quan la setmana passada van ser alliberats de l’EI.

La revolució a l’islam la faran les dones i els moderats. Les dones que volen tenir veu, vot, llibertat i relacions, els nois iranians que utilitzen les xarxes socials i es fotografien amb vel i les saudites que utilitzen massivament l’Snapchat, cosa que converteix el seu país en el segon del món en nombre d’usuaris. L’Snapchat per què? Les imatges desapareixen en deu segons. De fet, farà més la caiguda del preu del petroli i l’Snapchat per la democratització saudita i la llibertat de les seves dones que qualsevol prohibició a Europa.

El burquini és en alguns casos una provocació a la resta de dones i potser en alguns altres un acte de llibertat, però en la majoria és un acte de submissió al poder patriarcal que només es trenca amb la llibertat d’escollir. Una llibertat que en les nostres democràcies no podem imposar sinó garantir. Hem d’acceptar el desafiament i ajudar els moderats, instar-los a alçar la veu. “Invisibles?” Portant el burquini? No és mostrant el propi cos sinó avergonyint-se’n i tapant-lo com s’accepta la mirada de l’altre sobre la dona com un simple objecte sexual, com s’accepta la submissió i la propietat. Milers de joves amb burquini a les platges i a les classes de natació. Ni una sense anar a classe de biologia o gimnàstica, ni una noia casada sota coerció paterna. Ni una sense dret a moure’s sola i en llibertat en la nostra societat.

Com passa amb les famílies, totes les dones felices s’assemblen, però les infelices ho són cadascuna a la seva manera. No es defensarà millor els drets de les dones prohibint la seva manera de vestir (lliure o induïda), serà amb polítiques d’igualtat i lluitant per la feina que queda per fer en la nostra societat. A Espanya van votar per primer cop el 1933 i es va obrir un llarg parèntesi; a França es va derogar el 2010 la llei de 1800 que prohibia a les dones portar pantalons, desafiada per dues diputades el 1970 a l’Assemblea Nacional.

A les actuals generacions no els serveix posar èmfasi en el que s’ha avançat sinó que veuen cada dia davant seu el que queda per fer per tenir igualtat d’oportunitats. Ho veu l’alta executiva de banca a qui un conseller fa el gest de donar-li l’abric abans d’adonar-se del seu propi gest. Ho sent qualsevol dona amb responsabilitats quan el “maca” acompanya un gest paternalista, o quan la familiaritat incomoda una dona amb alta autoritat política. Ho senten les advocades als tribunals aquí i als EUA. És el cas de la National Association of Woman Lawyers, que intenta establir un estàndard de comportament per a tots els EUA després d’una sentència contra un advocat que va respondre a una col·lega en ple judici: “No m’aixequi la veu. No és apropiat per a una dona”. No n’hi ha per tant? No és comparable la situació, hem millorat tant, esclar... De fet, només és una anècdota que sembli més interessant un anell de compromís que una medalla olímpica o que en un article pretesament agut un director de diari defensi que “No és no”, però no sempre.