Entre la seducció i la pressió
La cimera al Palau de la Generalitat va ser convocada amb precipitació diumenge. Potser per la discreció que requereixen els moviments del govern de Catalunya, amb el qual el govern de Rajoy ha decidit fa temps comunicar-se a través dels mitjans de comunicació i els tribunals. La convocatòria del president va tenir una resposta preventiva a través de la vicepresidenta de l’executiu espanyol. Sáenz de Santamaría controla amb dificultat el llenguatge no verbal: se li veu el menyspreu i la irritació que li provoca la determinació de les forces independentistes de posar les urnes, cosa que equipara amb un acte subversiu. Rajoy té tots els instruments de l’Estat i des d’aquest dilluns el suport explícit del líder del PSOE, que va tancar files conscient que qualsevol matís és equiparable amb un delicte de sedició. L’Estat no té fissures contra el Procés. Conscients de la importància de mantenir la base social més àmplia possible favorable al referèndum, els partits reunits a Palau van decidir pressionar un cop més els comuns. El temps s’acaba i tot indica que hi haurà una acceleració dels esdeveniments. Els comuns hauran de passar el tràngol de tots els actors d’un sistema de partits que ha explotat, i decidir si se sumen a la convocatòria i donen llibertat de vot o se’n despengen. La decisió no serà fàcil, ni gratuïta, perquè dins del seu moviment hi ha sensibilitats diferents i l’ambigüitat ja va dinamitar abans Convergència i el PSC. La sensatesa del referèndum pactat s’esvaeix i pujarà la tensió.
