21/12/2011

Tota la resta és literatura (o política)

3 min
Tota la resta és literatura (o política)

Hi havia una vegada un pacte fiscal que era una ficció ensucrada

"Avui farà fred, però no tant com fa deu anys a Vic, quan la neu va obligar a suspendre la festa". Ho recordava al migdia la megaeditora Ester Pujol. Aquest 2011 ni es preveien nevades a Barcelona, ni hi havia perill que el menjar es fes malbé: ja és el segon any que el lliurament dels premis se celebra sense sopar, per la crisi i tal. Els més primmirats ho devien agrair: els àpats multitudinaris no són gaire aptes per a paladars exigents. La llàstima és que quan no hi ha teca ni gent entaulada cauen en picat les possibilitats que es produeixin converses interessants.

Ahir segur que s'haurien muntat grans debats a l'entorn de les declaracions a Els matins de la presidenta d'Òmnium, assegurant que el tancament de caixes és viable i que si no tira endavant el pacte fiscal serà l'hora d'aplicar mesures de força. "Ja treballem en l'objecció fiscal -va insistir Muriel Casals al vespre, a l'acte de l'Auditori- La realitat demostra que no podem aturar-nos. Tenim molta feina i la volem fer".

"No he anat a la tele a parlar d'això, però els periodistes sou així... I si em pregunten, no sé callar", em diu la Muriel. I afegeix: "Però potser la negociació del govern arribarà a bon port i s'aconseguirà un pacte fiscal just". Sí, i potser la vida és un conte de fades i fum, fum, fum.

En Biel, la Rodoreda, el vampir i l'escriptor Frankenstein

En Biel, fill de la dona d'en Ramon Erra, li va etzibar fa poc: "Tu et creus que ets la Mercè Rodoreda". L'escriptor va pensar: "Tant de bo guanyi el Rodoreda i així l'hi passaré per la cara". Vigila amb el que desitges: a vegades es compleix. En Biel no era ahir a l'Auditori sinó mirant TV3, ara que encara tenim una tele pública que fa funcions de tele pública, i que duri. El nano va comprovar en directe que en Ramon ha afegit al currículum un premi batejat en honor a l'autora de La plaça del Diamant . Però aquí el més rellevant és que un nen de dotze anys faci anar el nom de Mercè Rodoreda amb naturalitat. Tant que ens queixem, i potser no està tot perdut.

Parlant d'adolescents. Qui sap si algun lector (i, sobretot, alguna lectora) arribarà a la novel·la de Sebastià Alzamora atret pel reclam del vampir. Perquè, sí, hi ha un assassí que sosté que és un vampir. I no descobrirem ara que les històries vampíriques desperten passions entre les jovenetes arran de l'èxit de la saga Crepuscle i derivats. "Si algú la llegeix amb aquests ulls s'endurà una decepció", admetia ahir Alzamora, que no s'ha inspirat pas en Stephenie Meyer, ni ganes, però sí que ha volgut retre homenatge a Joan Perucho, Edgar Allan Poe o Henry James. Laura Borràs, portaveu del jurat del Sant Jordi, no va esmentar Dràcula sinó un altre mite universal del terror: "Alzamora en aquesta novel·la fa d'escriptor Frankenstein", va dir, perquè el de Llucmajor ha construït una obra amb pedaços de diversos gèneres. Ara tocaria citar el doctor Jekyll i míster Hyde i ja hi seríem tots, però em temo que la pàgina tornaria a derivar cap a la qüestió política (els candidats que es transformen en campanya i després s'arronsen i bla bla bla) i no és això, companys: hem vingut a parlar de llibres.

El meu país és tan petit que diem Irlanda quan potser parlem d'aquí

El poemari premiat amb el Carles Riba es dirà Llum d'Irlanda , tot i que l'autor li havia posat un altre títol: Les síl·labes molles . Ara que no ens sent ningú, us diré amb totes les síl·labes que Marcel Riera, "badaloní com la Penya i l'Anís del Mono", podria no haver estat mai a Irlanda. El seu llibre parla d'un país que ens queda força més a prop, i no miro cap enlloc. "No deixa de ser un llibre polític", reconeix Riera, que va ser diputat convergent. I jo que em rendeixo: tot és política, què caram.

stats