Addicció al poder
Vaig conèixer un important governant retirat que em va confessar que li havia costat molt desintoxicar-se d’una addicció que, em va dir, podia crear tanta dependència com el tabac o l’alcohol: l’addicció al poder.
Va patir l’anomenat mono, potser no amb tremolors ni suors fredes, però no podia obrir els diaris perquè ja no portaven la seva fotografia; va trigar a anar a actes públics, perquè ja no era l’estrella convidada ni el centre d’atenció dels reporters; va necessitar, em va dir, uns tres anys per desintoxicar-se. Per no sentir un buit existencial que el consumia per dintre.
Un drogodependent fa el que sigui per aconseguir droga i acaba per convertir-se en delinqüent, encara que no ho fos abans. Acaba infringint la llei, l’ètica, els principis morals i, sovint, posant en risc la seva pròpia família, gent que no té cap culpa ni res a veure amb la seva submissió. Les dependències tenen aquest perill: anul·len la capacitat de discernir què és correcte i què no és adient.
Les addiccions personals es poden convertir perfectament en col·lectives: hi ha bancs addictes als rescats; regions addictes a les subvencions; països addictes a la corrupció, etc.
L’equivalent col·lectiu de l’addicció al poder es produeix avui en dia als partits polítics. Creats com a instruments de representació social, els partits, com els drogoaddictes, passen per sobre de qualsevol ètica, llei o principi. Els ciutadans som una anècdota, passàvem per allà, i els interessos generals queden sotmesos als dels partits de la mateixa manera que els interessos dels familiars dels toxicòmans queden sotmesos a les addiccions d’un dels seus membres. Ens asseguren que tot ho fan pel bé de la democràcia. Però és addicció al poder.
