Publicitat
Publicitat

Buscant el dit

Jo tenia deu anys. Era pocs dies abans de Sant Joan. Estava de colònies amb els companys de classe. Tot i que encara no era la revetlla, els monitors i professors havien comprat petards i coets per tirar durant una de les nits al campament. Vam anar al camp de futbol, on no hi havia risc d’incendis. Era molt fosc. De quan en quan les espurnes d’unes bengales il·luminaven l’espai, i després tornava la foscor.

Un dels professors va encendre un petard molt gros que va fer un soroll enorme. Tots ens vam espantar. Llavors vam sentir un crit. I molt moviment. Havia passat alguna cosa.

“El meu dit, el meu dit!”, vam sentir.

Era el professor qui cridava. Però no vèiem res. Algú va encendre una llanterna. La mà del mestre estava plena de sang. L’explosió d’un petard defectuós li havia arrencat un dit a l’altura de la segona falange.

Havia d’anar a urgències. Hi havia una possibilitat que l’hi poguessin cosir. Però calia trobar el dit i no es veia res. Algú va demanar que ens poséssim en línia i avancéssim en paral·lel recorrent tot el camp de futbol. No teníem cap llum. Temptejàvem el terra amb les mans, a poc a poc. Calia trobar el dit. I ben ràpid.

Recordo la sensació de la sorra a les mans. De tant en tant notava una pedra. El tacte i la fredor t’ajudaven a reconèixer-la. De cop i volta vaig notar una cosa allargada i calenta. Ho vaig agafar i m’ho vaig posar a la butxaca sense mirar. Tenia por. Molta por. L’amic que tenia al costat ho va veure i va avisar els monitors. Els hi vaig donar, tremolant encara. Se’l van endur. Van fer tard. No l’hi van poder cosir.

Al nostre professor de ciències sempre li va faltar un dit, i jo, per part meva, no he tirat mai petards per Sant Joan. Em limito a mirar, menjar la coca i avisar que, si en cas d’accident s’ha de buscar alguna coseta, no comptin amb mi.