Deu anys al carrer

Fa deu anys em vaig traslladar. Vivia al Vallès Oriental i em vaig canviar de pis per venir a viure a Barcelona ciutat. Recordo nítidament el primer dia que vaig baixar al carrer i em vaig trobar al semàfor a sota de casa meva una noia baixeta, una mica gruixuda, que es cobria el cabell amb un mocador i que demanava almoina als cotxes que s’aturaven. El seu rostre era dolç, no insistia gaire a qui li deia que no amb el cap o amb la mà.

Anaven passant els dies i cada dia era allà, al mateix semàfor. Ens creuàvem la mirada al principi. Arribàvem a saludar-nos amb una breu paraula algun cop, fruit de tant coincidir. Quan anava amb els meus fills els mirava i somreia. Un dia es va posar a parlar amb la meva dona. Li va explicar la seva situació. La típica de nens petits, immigrant possiblement il·legal. Era romanesa, parlava castellà prou bé.

Va passar el temps i la noia seguia allà, al mateix semàfor. Un no hi pensa perquè el temps passa de pressa. Però l’altre dia, en comentar amb els de casa que ja fa deu anys que som al nou pis, em vaig adonar que la dona del mocador també és a baix des d’aquell dia.

Ha passat una dècada de la seva vida demanant diners al carrer. Cada dia gairebé sense excepció. Unes sis o set hores diàries. Al mateix lloc. Imagineu-vos deu anys així.

Sí, ja sé que hi ha molts casos similars. I també sé que en alguns casos aconsegueixen una certa quantitat de diners. Potser estan obligades o explotades. Ho desconec en aquest cas.

Però ara que he comptabilitzat deu anys, quan la veig, penso en com es deu llevar cada dia. Com deu afrontar la vida pensant que li espera un dia més en aquell semàfor. Quina és l’esperança? Quin és el seu futur? ¿Tindrà algun dia una sortida?