Menys pobresa, més desigualtat

La setmana passada l’Acadèmia de les Ciències de Suècia va premiar l’economista escocès Angus Deaton amb el Nobel d’economia.

Una de les seves conclusions és que el món és millor avui i que la pobresa tendeix a disminuir. Però les desigualtats són cada cop més grans. Menys pobresa a canvi de més desigualtat. Quina paradoxa. La marginació és el preu del creixement.

Deaton sosté que la desigualtat és nociva i provoca inestabilitat social, i per tant posa en risc la democràcia, i que produeix marginació entre certs col·lectius desfavorits que no tenen les mateixes oportunitats que d’altres més afortunats.

Però Deaton adverteix que quan la desigualtat prové de l’emprenedoria llavors és una forma positiva de desigualtat. Si Bill Gates, gràcies a la seva intel·ligència i encert, es converteix en un dels homes més rics del món, la desigualtat, calculada a través de la distribució de la riquesa, augmenta als Estats Units. Però, alhora, crea ocupació i creixement econòmic. I redueix la pobresa.

Arribem al clàssic debat entre lliberals i socialistes.

L’interès privat versus les necessitats socials. Sabem que les persones treballen si tenen incentius. L’egoisme posa en marxa l’economia però, alhora, l’acaba posant en risc per falta de solidaritat. Passa amb molts fenòmens econòmics. La naturalesa social de l’ésser humà obliga a combinar la llibertat individual amb una correcció posterior basada en criteris col·lectius. Una persona no fa mal agafant el cotxe, però totes alhora contaminem. La res publica és aquest gran corrector. Aquesta és la raó de ser de la política. Incentivar i corregir. Premiar i repartir. Enriquir i tributar. I fer-ho d’una forma equilibrada. Necessitem que els governants entenguin que és aquesta, i no una altra, la seva veritable funció primordial.

Enhorabona a Angus Deaton. Un premi merescut.