Que hi ha algú?

Aquesta setmana els científics han descobert set planetes com la Terra on hi podria haver vida. Aquests temes són transcendentals. Posem que sí, que hi viu algú. Ara posem que, a més, tenen alguna mena d’intel·ligència, i que ens hi puguem comunicar. Assumit tot això, haurien de disposar d’una tecnologia similar a la nostra per descodificar els missatges que enviéssim. I un cop aconseguit, que és bastant improbable, cada missatge trigaria quaranta anys a arribar a destí. I quaranta anys més per rebre la resposta. I així. Una conversa tal com: “Hola, escrivim des del planeta Terra, que hi ha algú?” “Sí, hola, som aquí, el nostre planeta es diu Weftrpaxh. Com esteu?” “Bé, encantats de saludar-vos. Esteu en contacte amb més planetes a banda del nostre?” “Sí, amb dos mil tres-cents. I vosaltres?” “Nosaltres no, sou els primers amb qui parlem”. “Caram, que fort”. Doncs aquesta conversa requeriria dos-cents quaranta anys per produir-se. Cada generació de científics podria dir només una frase.

Esclar que abans hauríem d’aprendre els respectius idiomes, cosa que comportaria fàcilment un mínim de trenta intercanvis entre els lingüistes, és a dir, uns mil dos-cents anys per entendre’ns. Com per armar-se de paciència.

Però el descobriment també obre la possibilitat que quan s’acabi la vida a la Terra puguem enviar humans a perpetuar l’espècie. En aquest cas necessitaríem, amb la tecnologia actual, tres mil segles per arribar-hi. No vull pensar l’embolic i els conflictes a la nau durant tant de temps, si és que es pot organitzar un viatge així, autosuficient des d’un punt de vista d’alimentació i mèdic. Esclar que podem enviar-hi embrions congelats. Però a veure si els extraterrestres saben descongelar-los i reproduir-los quan arribin. Esclar que sempre comptem amb Ikea, que sense paraules i només amb dibuixos ha convertit en fusters mig planeta. Segur que amb uns bons diagrames poden convertir en biòlegs els àliens del sistema solar tot just descobert.

Aquests temes són transcendentals.