21/06/2015

La marca Unió

2 min

El 1997 es van fusionar les auditores Coopers i Lybrand i es van anomenar Coopers&Lybrand. El 1998 es van unir amb Pricewaterhouse, que venia de la fusió entre Price i Waterhouse. Quatre noms eren massa. Van decidir dir-se PwC (les sigles de PriceWaterhouseCoopers). Els clients en diuen Price, Lybrand ha desaparegut del tot i Waterhouse gairebé no es fa servir.

Imagineu que d’aquí vint anys se separessin les empreses (és un exercici teòric). Quina opció tindrien els socis de Lybrand de recuperar el seu negoci? Quants clients optarien per la marca Waterhouse? Ho tindrien molt difícil. La majoria escolliria Price perquè és el nom més mencionat.

Li va passar al Banc Central o a l’Hispano Americano. En ajuntar-se amb el Santander es van dir BSCH, però ara diem ja només Santander.

Els especialistes en branding no són consultats sovint quan els partits polítics s’associen. I després passa el que passa. Convergència sempre ha sigut un partit més gran que Unió, però aquests es van equivocar amb el nom CiU, i ara en pagaran les conseqüències.

Durant aquests anys la majoria verbalitzava: “Jo voto CiU”, “Jo voto Convergència” o “Jo voto Convergència i Unió” per referir-se al mateix. Però mai “Jo voto Unió”. Des del 1977 ningú no vota Unió!

Si el 1977 haguessin escollit un nom neutre, com per exemple Grup Demòcrata Català, ara tant Convergència com Unió tindrien un repte similar des d’un punt de vista de branding.

Prescindeixo del nombre de seguidors i afiliats o del pes territorial de cada partit. Aquesta és una anàlisi pura des del punt de vista de naming. I des d’aquesta perspectiva, Unió va cometre el 1977 un error important. Igual que Lybrand, Waterhouse, Central o Hispano, la seva marca ha tingut molt poques mencions. I en màrqueting, sabem que poques mencions suposa més dificultat per vendre.

stats