Altres miratges: Europa

Hi ha dues maneres molt diferents de pronunciar la paraula Europa, i també d'assumir-ne el significat. Una possible opció és la de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa. A les dècades del 1960 i 1970, Europa (el Mercat Comú, com es deia aleshores) esdevingué alguna cosa més que un projecte polític o un espai econòmic. Era, directament, el mite d'una generació que s'havia alimentat amb farinetes. Espriu matisà aquelles grans expectatives de netedat, llibertat, etc. a Assaig de càntic en el temple amb un irònic "on diuen que". Hi ha una segona manera de pronunciar la paraula Europa, per descomptat, i és molt menys fantasiosa que l'anterior. Es tracta d'entendre-la com una estructura que en el context del món globalitzat permet defensar millor els interessos dels estats que la integren, tot i que també implica inconvenients importants. Sovint s'ha minimitzat, per exemple, el fet que a partir del 2002 l'arrodoniment massiu de preus a l'alça va transformar cent pessetes en un euro, és a dir, que moltes coses bàsiques van passar a valer un 66,386% més del que costaven abans.

Feta aquesta precisió inicial, crec que, de tant en tant, els catalans patim una involució mental que ens fa retrocedir fins a la mirada àvida i alhora atònita d'Alfredo Landa quan perseguia sueques en biquini. De fet, estic convençut que l'inesperat resultat de les passades eleccions del 25 de novembre té molt a veure amb la centralitat anòmala que va arribar a adquirir la qüestió europea. Convé recordar que aquest enfocament va ser calculadament induït des del govern de Madrid. La principal amenaça era la sortida de la Unió perquè, segons profetitzaven, aquesta circumstància situaria Catalunya al mateix nivell que un asteroide perdut en les vastituds siderals. Ja els ho vaig dir en un altre article durant la precampanya: fóra terrible que els nostres fills passessin les mateixes calamitats que els famolencs nens de Zuric o d'Oslo! Sigui com sigui, el truc va funcionar i la principal bandera que van esgrimir Ciutadans i el PP no va ser la d'Espanya, sinó la d'Europa. Fou així com la idea d'estat propi es va contraposar, gràcies a un rudimentari artifici argumental que aquí ens vam empassar com babaus, amb un aïllament internacional gairebé còsmic.

Ens trobem ara en un nou escenari, que no sé si és pitjor o millor que l'anterior però que, sens dubte, convida a recapitular i, fins i tot, a rectificar intel·ligentment. Mai ens hem volgut acabar de creure del tot que Europa és, constitutivament, una unió d'estats sobirans. Per aquesta raó, totes i cadascuna de les reivindicacions nacionals de Catalunya o de qualsevol altre lloc provoquen en el millor dels casos incomoditat i, en el pitjor, hostilitat. No hi ha res d'estrany, en tot això. Imaginem-nos que Catalunya fos soci de la Unió des de fa uns quants anys. Això voldria dir que té importants vincles -diplomàtics i de tot tipus- amb la resta de membres. ¿Algú creu seriosament que, en circumstàncies normals, un país qualsevol de la Unió s'arriscaria a enemistar-se amb un altre per defensar els interesos d'un territori que vol exercir el seu dret a l'autodeterminació? Una altra cosa, evidentment, és que en l'escaquer hi haguessin greus desavinences prèvies, i/o interessos molt importants, que precipitessin aquest suport; però subratllo que estic parlant de circumstàncies normals . Durant la campanya passada, la simple suposició mancada de fonaments legals i de precedents històrics d'una sortida de la Unió Europea va deixar en un discretíssim segon pla les amenaces gens hipotètiques, les reals, que no provenen de Brussel·les sinó de Madrid. Brussel·les no pot suspendre l'autonomia, ni ordenar la restitució de l'ordre constitucional per mitjà d'una coerció proporcionada , ni res per l'estil. Madrid, sí. Ho podria fer demà mateix, i cap país de la Unió impugnaria aquesta mesura legal i -des de la seva perspectiva- també legítima (remarco, per segon cop, això de les circumstàncies normals ).

La gran pregunta és, doncs: com podria variar la normalitat d'aquestes circumstàncies? La primera és evident, i tant de bo no s'hagi de produir mai: amb una coerció desproporcionada per part de l'estat espanyol, cosa que ja no permetria llegir l'assumpte en clau interna i, per tant, aliena a la Unió. La segona, la visualització d'una majoria molt i molt clara, per mitjà d'un mecanisme transparent i democràtic: una consulta o un referèndum. Mentre no passin alguna d'aquestes dues coses, Europa és un miratge i Durao Barroso i companyia es limitaran a llegir en veu alta les cartetes que els envia Margallo, sense saltar-se ni una coma.