Publicitat
Publicitat

Barcelona, 1992-2022

Els dos grans debats sobre Barcelona del darrer quart de segle -de fet, les úniques dues deliberacions col·lectives reals dels últims anys- no van tenir res a veure amb unes eleccions (ni municipals ni de cap altra mena) sinó amb dos esdeveniments d’envergadura: els exitosos Jocs Olímpics del 1992 i el fracassat Fòrum de les Cultures del 2004. Val a dir que el recorregut real de la discussió tampoc no coincideix ben bé amb aquestes dates, com es pot comprovar donant un cop d’ull a l’hemeroteca. El de la Barcelona olímpica és, aproximadament, un any i mig anterior als Jocs (sobretot cap a finals del 1990 i començaments del 1991); el del Fòrum, en canvi, és una mica posterior a l’esdeveniment.

La Barcelona d’avui resulta senzillament inimaginable sense unes Olimpíades que la van ubicar al món, tot trencant, de passada, l’hegemonia cultural del Madrid de la Movida. De fet, l’actual motor econòmic de la ciutat, que no és altre que el turisme, es consolida en aquell precís moment, quan Barcelona ja no podia aspirar seriosament a una reindustrialització completa, perquè ni tan sols disposava d’espai físic per dur-la a terme. Els debats entorn del 1992 i del 2004 no s’han de perdre de vista; en cas contrari és molt difícil entendre tant les coses bones com les coses no tan bones d’aquesta ciutat.

No tothom va estar d’acord amb el projecte Barcelona 92. ERC, per exemple, hi va fer una gran campanya en contra (encara recordo els cartells on el símbol olímpic es juxtaposava amb un “no”). L’esquerra més pujada de to, per descomptat, ho va considerar igualment intolerable. Curiosament, l’actual candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, va tenir un paper rellevant en l’esdeveniment. El líder republicà d’aquell moment era, per cert, Àngel Colom, avui a CDC. El Fòrum, en canvi, va tenir l’empremta inequívoca de l’ecosocialisme sostenible i multiculturalista, amb l’enorme placa fotovoltaica arran de mar com a símbol visible. En termes polítics, l’estrany Cobi va representar, una dècada abans, una altra cosa igualment estranya: la sociovergència. I és que els debats que comentem són impossibles d’analitzar sense apel·lar al que va representar aquella col·laboració institucional entre l’Ajuntament i la Generalitat, i naturalment sense perdre de vista la precària naturalesa política del tripartit. Sociovergència, tripartit... Em ve al cap la nostàlgica cançó de Charles Trenet: “ Que reste-t-il de nos amours / Que reste-t-il de ces beaux jours... ” Doncs la veritat és que de tot allò avui no en queda gran cosa, per no dir res.

Si el debat previ als Jocs Olímpics del 92 va ser intens, substancial i, en general, constructiu, és perquè Barcelona necessitava reinventar-se de totes passades. La Barcelona preolímpica, plena de colmados agònics, façanes grises, autobusos rovellats, embussos constants i legions de prostitutes enmig del carrer no era viable. Els Jocs constituïen, probablement, la darrera oportunitat per entrar amb força al segle XXI. I així va ser. El Fòrum 2004 fou un intent fallit de repetir la jugada. L’escarment va ser tan gros, tan humiliant, que cap candidat proposa avui una cosa així. El futur de Barcelona no pot dependre del “tot o res” que en general suposa la candidatura i organització d’un gran esdeveniment.

El tercer gran debat és i serà, per força, el dels límits del turisme i de la seva correcta gestió i legislació. Ja ha començat, evidentment, però d’una forma més aviat desafortunada, confonent la vulneració d’una normativa concreta amb l’activitat turística en general. Imaginar, 30 anys després de la Barcelona olímpica, la ciutat del 2022 desvinculada del turisme o d’activitats com el Mobile World Congress resulta purament ridícul. El problema és que, avui, els mateixos que es queixen d’aquestes coses tampoc no volen saber res del fum de les fàbriques (perquè resulta que les fàbriques, efectivament, generen residus). Potser el futur econòmic de la ciutat passa pels hortets urbans situats als terrats d’espais ocupats autogestionaris. És una possibilitat que, pel que sembla deduir-se d’algunes enquestes, a molta gent ja li va bé.

Alguns volem imaginar la Barcelona del 2022 com la capital d’un nou estat. Doncs bé, això només serà possible amb una dosi mínima de coherència a l’hora de fer un projecte seriós, sòlid, que generi internacionalment una imatge de seguretat jurídica, solvència econòmica i atractiu cultural. Aquesta aposta de futur per l’excel·lència no és compatible amb la frivolitat ni l’esteticisme polític. Convindria tenir-ho clar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT