Trump fa un segle
El dia tres de febrer del 1917, ara fa tot just cent anys, els Estats Units van trencar les seves relacions diplomàtiques amb l’Imperi Alemany. La mesura la va auspiciar el president Woodrow Wilson, que fins a aquell moment havia tingut una posició més o menys conciliadora entre els aliats i allò que llavors s’anomenava “els imperis centrals”. El dos d’abril Wilson va defensar davant del Congrés una declaració de guerra contra Alemanya. La resta és prou conegut: l’exèrcit nord-americà va intervenir en el conflicte i va ser un factor decisiu, si més no, per no eternitzar-lo. Van morir 160.000 soldats americans i 234.000 van quedar ferits, molts amb mutilacions greus. La xifra de baixes és manifestament desproporcionada en relació al poc temps que van participar en el conflicte. Wilson va acabar sent una persona no gaire popular entre els seus compatriotes, però el 1919 va ser recompensat amb el premi Nobel de la pau pel seu suport a la Societat de Nacions, i també per haver provat de no transformar el Tractat de Versalles en una revenja (cosa que, de fet, va acabar passant). Val a dir que l’any 1917 els Estats Units eren un país emergent, riquíssim i poderós, però no la primera potència del món. En aquell moment, els enormes imperis colonials britànic i francès passaven per un bon moment. A Rússia estaven a punt de fer la revolució que donaria lloc, l’any 1922, a la creació oficial de l’URSS.
Avui la majoria d’historiadors consideren que la decisió de Wilson va ser, en aquell context, la més adequada. En cap cas se’l pot acusar de bel·licista: va postergar l’entrada dels Estats Units en el conflicte tant com va poder i la seva actitud posterior amb els qui van patir la derrota en la victòria va ser assenyada i generosa. Què hauria passat si els americans no haguessin intervingut en la Primera Guerra Mundial? Això és jugar als raonaments contrafactuals, que és una manera com una altra de perdre el temps amb afirmacions que no es poden comprovar. En tot cas, hi ha una cosa més o menys indiscutible: una victòria bèl·lica d’aquesta envergadura canvia les expectatives d’una nació que, com els Estats Units d’aquella època, tenia la clara voluntat d’ocupar un paper hegemònic en el concert internacional.
El context de la presidència de Trump és molt diferent del de la de Wilson fa un segle, òbviament, però la gran disjuntiva entre replegar-se en els problemes interns o bé intervenir d’una manera oberta i desacomplexada en afers aliens continua existint. És el mateix dilema de sempre. Val a dir que si Donald Trump va guanyar amb claredat les eleccions va ser, en part, per aquesta qüestió. Molts americans, potser la majoria, consideren que a l’Afganistan o a l’Iraq no se’ls hi ha perdut res. El seu escarment, d’altra banda, sembla justificat. Però aquí no estem parlant només de guerres, ni de bon tros. Si fos així, rai. El panorama que té Trump és ben galdós, justament perquè no es pot resoldre a còpia de tancs ni de drons. El dilema entre replegar-se o no fer-ho ja no depèn, doncs, de la seva voluntat, que no és pas omnímoda. A l’escaquer internacional s’hi juga avui una partida ben estranya. Hi ha una Rússia cohesionada entorn d’un líder, Putin, que vol refer l’URSS de totes passades (a Occident, la solidesa del lideratge de Putin desconcerta). Hi ha una Xina que semblava destinada a menjar-se el món però que es limita a continuar fabricant quincalla i a recolonitzar l’Àfrica negra sigil·losament. I en tercer lloc, una Unió Europea, ja sense el Regne Unit, decadent com un vell balneari, que no sap què vol ser ni cap on vol anar. Curiós panorama.
Ara fa tot just un segle, Wilson tenia dues opcions ben nítides: participar en la Gran Guerra o no fer-ho, és a dir, intervenir proactivament en la política internacional o ocupar-se només dels seus propis afers. En aquell moment, plantejar aquesta dicotomia tenia sentit. Avui és ridícul: per bé i per mal, un esternut de la Xina es fa sentir al Paraguai i a Itàlia, i una sacsejada del petroli afecta igualment Austràlia i Islàndia. Si, tal com va passar aquell fatídic dos d’agost del 1990 quan l’Iraq va envair Kuwait, els Estats Units veiessin perillar la seva estabilitat econòmica a causa del subministrament del petroli, Donald Trump intervindria. No tindria cap altra sortida. La presidència del magnat novaiorquès no ha començat gaire bé. De fet, ha començat pèssimament, amb mig país en contra i la premsa molt emprenyada. La resta del seu mandat dependrà d’aquests esternuts i sacsejades que comentàvem abans, que no depenen d’ell.
