La consciència social del nou estat
Hi ha una certa esquerra que, de manera sistemàtica i de ben segur sense voler, conflueix amb l’esperit del franquisme en qüestions com ara l’habitatge o la legislació laboral. No dic pas que siguin franquistes, evidentment. L’origen d’aquesta paradoxa és més senzill. El franquisme va ser un règim ferotgement antiliberal i crític amb la democràcia representativa. Al “liberalismo trasnochado” (una expressió habitual de José María Pemán que fa poc repetia, potser sense ser-ne conscient, Manuel Castells en un article) el franquisme hi contraposava “la conciencia social del nuevo Estado”. Després reproduirem el text complet. A la democràcia representativa hi oferia com a alternativa una mena d’assemblearisme parcel·lat denominat “democràcia orgànica”. Compte amb aquest concepte: no només és anterior al franquisme, sinó que va ser teoritzat i defensat pel socialista i ministre de la República Fernando de los Ríos. Aquest bon home -convé reiterar-ho- no era franquista, ans al contrari: era un esquerrà de manual (nebot, per cert, d’un altre intel·lectual progressista, Fernando Giner de los Ríos). En unes altres circumstàncies, de tot plegat se’n podria parlar tranquil·lament. En l’era del Twitter i de les deposicions mentals massives en forma de comentaris anònims, això és impossible: ja no es tracta d’argumentar sinó de fer titularets.
L’any 2013 la Junta d’Andalusia va aprovar un decret per aturar els desnonaments, el nombre dels quals era en aquell moment preocupant. ¿Es basava en l’article 47 de la Constitució espanyola? Retòricament, sí. Però la veritable base jurídica, citada explícitament, era una altra. Resulta que hi ha situacions “de urgente ocupación a los efectos previstos en el artículo 52 de la Ley de Expropiación Forzosa, de 16 de diciembre de 1954, la expropiación prevista en el decreto”. Aquesta llei franquista havia estat retocada mínimament el 2012 i és vigent. Però el que aquí ens interessa és la manera com, en el seu preàmbul original, el de 1954, justificava la seva redacció, tot apel·lant a l’esperit del gloriós 18 de juliol: “Sobre el radio de acción que a la expropiación fijaba el orden político liberal, ha venido a actuar, en primer término, el principio que expresa la conciencia social del nuevo Estado y que hoy se proyecta sobre toda su obra legislativa ”. Deunidoret. Si envernisséssim aquest text amb la fraseologia de moda sobre l’empoderament, la sostenibilitat, etc., podria formar part, sense cap problema, del programa electoral dels nous populismes d’esquerres. Vet aquí la consciència social derrotant la freda inhumanitat de l’ordre polític liberal trasnochado, com diria Castells (i Pemán). Per descomptat, el decret de la Junta d’Andalusia no citava l’anterior fragment en la seva literalitat. L’argument de fons, però, era exactament el mateix.
L’Ajuntament de Barcelona ha decidit ara prendre mesures, a través d’una unitat especial de la Guàrdia Urbana, contra un fenomen que no acaba de quedar clar en què consisteix. Gens clar. Barrejant confusament el problema del mòbing immobiliari -que existeix i pot ser molt greu- amb la pressió del turisme, el preu de l’habitatge, l’okupació i altres qüestions, ha generat una fraseologia pseudojurídica en què els drets d’un llogater amenaçat s’equiparen amb els d’un barrut que ha forçat la porta d’una casa per fer-hi una sala de concerts sense llicència. Aquesta igualació mostra una frivolitat inaudita i, per damunt de tot, la convicció nihilista que la noció de mentida només és un prejudici burgès per justificar el capitalisme, o alguna altra frase feta semblant. És aquell 1.515/1.515, per entendre’ns. En el cas que comentem, posar en un mateix nivell una àvia a qui pressionen perquè té un lloguer de renda antiga amb algú que no en vol pagar cap i utilitza la violència per apropiar-se d’un habitatge no mereix cap altre comentari.
“La gentrificació i la turistificació fan sovint d’impuls perquè els propietaris vulguin fer fora els inquilins, i per fer-ho sovint se serveixen de l’assetjament: no els deixen pagar els rebuts, els amenacen, etcètera”, deia el regidor Jaume Asens. És una relació causal ben arriscada, tenint en compte que la mesura proposada neix com a conseqüència directa del cas d’un local okupa a Gràcia anomenat Can Dimoni. Defensar l’okupació em sembla una actitud ideològica lícita i, fins i tot, en el cas d’Asens, un bon modus vivendi. Barrejar-la amb el mòbing immobiliari, en canvi, és una manipulació intolerable. Si no fos perquè indignar-se només és la mímica dels qui no argumenten, m’indignaria.
