Depriments vols gallinacis
Llegia diumenge a l’ARA: “ERC ha de tenir molt clar que els pressupostos han de fer olor de CUP i no només de PDECat”. Això ho deia el diputat de la CUP Benet Salellas. Pressupostos, olor de CUP... Llegia també coses sobre aquella jove promesa anomenada Patxi López. L’home deia: “Me siento con fuerzas para reconstruir el partido”. Doncs que bé, Patxi. I Errejón i Iglesias, que parlen de les seves cosetes sense acabar de deixar mai clar què vol i què no vol cadascú. I Albano Dante Fachin, en una entrevista a El País: “Leyendo ciertos periódicos y viendo ciertas teles ves un montaje para culpar a los comunes”. Muntatges. Certs diaris, certes teles. Conspiracions. Potser també les hi va explicar el seu admirat Alfons Quintà. “Torna a ser imprescindible llegir l’Alfons Quintà per entendre la CATÀSTROFE SANITÀRIA que estem vivint”, repetia fa temps Dante Fachin. Deixo les impressionants, hiperbòliques majúscules de l’original. Una catàstrofe sanitària: al Quintà l’haurem de llegir, doncs, ni que sigui a títol pòstum, per entendre aquesta terrible conspiració dels poders tenebrosos contra la sanitat catalana. Era una font periodística impecable, en Quintà, i d’una gran qualitat ètica.
Podria continuar l’article amb galledes plenes de vols gallinacis depriments, d’idees banals, de frases tòpiques, de dades inventades, de querelles autoreferencials, de declaracions ruboritzadores, de lideratges microscòpics. Quan era jovenet a les benzineres hi havia aquells prestatges giratoris amb cassets. Moltes eren versionades: una enganyifa sonora, una pura aixecada de camisa. Tu et compraves una casset dels Bee Gees, posem per cas, per gaudir d’aquella veu ensucrada, tremolosa i marsupial, i resulta que els cantants eren tres paios d’Amposta, o potser de Castellfollit de Riubregós. Una estafa. Amb l’actual generació de polítics em passa una cosa semblant: la musiqueta és la mateixa de sempre, però molts dels qui la interpreten desafinen d’una manera horrible, perquè fan veu de falset. Estan en política com podien estar en una xarcuteria o en una botiga de recanvis de moto. Repeteixo que hi ha excepcions honorabilíssimes, però la tònica general és la que és. Tot això fa de mal dir i m’incomoda; però em semblaria pitjor no dir res.
Escric aquest paper pensant en com era la política fa tot just 40 anys, el 1977. La comparació em sembla depriment. Que consti que no estic reivindicant la meva generació: en aquell temps, un servidor era un passerell de 13 anys. La generació de la Transició va cometre errades immenses, tant aquí com a Espanya, començant per transformar l’amnèsia en una eina de reconciliació. Tot i així, va mostrar un nivell d’intel·ligència política, de capacitat de diàleg i de voluntat de cauteritzar ferides que avui, 40 anys després, convé reivindicar. No m’imagino a ningú condicionant uns pressupostos amb el criteri olfactiu del tal Salellas, per exemple. Quina manca d’ambició, i també de perspectiva històrica! Fa 40 anys, mentre passaven coses gravíssimes (la matança dels advocats laboralistes del carrer Atocha, a Madrid, va ser tot just el 24 de gener) es van convocar les primeres eleccions democràtiques des dels temps de la República. Ara això pot semblar una cosa rutinària, però en aquell moment implicava un esforç titànic i un conjunt de renúncies partidistes, i fins i tot personals, que avui resulten impensables. Finalment, les eleccions es van celebrar el 15 de juny. Amb els plantejaments d’avui, la provisionalitat política del postfranquisme hauria pogut durar tranquil·lament una dècada més.
En tot cas, i a remolc d’aquella generació que s’ho va jugar tot, en va aparèixer una altra de diferent, i es va anar perpetuant. L’esmentada jove promesa socialista, Patxi López, es va afiliar al PSOE tot just llavors, el 1977, quan acabava de fer 18 anys. Abans de ser polític Patxi López ja era polític (a les joventuts del seu partit, amb 15 anys), i abans havia fet la primera comunió, com la seva correligionària andalusa, Susana Díaz. Fa uns anys es va posar de moda tota aquella fraseologia barateta i moralitzant de la “desafecció política”. Vam menjar desafecció una bona temporada. Però resulta que el problema no era, ni és, la desafecció, sinó l’absència d’ambició i de perspectiva. Convido els actuals líders polítics, els de debò, a equivocar-se. Les errades tenen conseqüències, sens dubte, però, si més no, es poden comprendre. El vol gallinaci, en canvi, no té conseqüències, però resulta incomprensible i, en les actuals circumstàncies, també inadmissible.
