11/04/2017

El vell truc de l’iberisme

3 min

Quan, després d’haver apel·lat al caràcter sagrat de la Constitució, o a l’acervo común, un nacionalista espanyol es queda sense arguments, sempre es treu de la màniga una cosa anomenada iberisme. No falla mai, això: com que sona progre, a tothom li sembla bé. L’unionisme català acomplexat també fa anar sovint la parauleta, que permet portar l’art del sí-però-no nacional a cims inigualables. Fa una dècada, tres o quatre anys abans de morir, l’any 2010, l’escriptor José Saramago va declarar en una entrevista que Portugal s’acabaria integrant voluntàriament a l’estat espanyol. La suma resultant, segons ell, es diria Ibèria. Saramago va publicar en aquella mateixa època un llibret que duia per títol Assaig sobre la lucidesa. És com si l’actor nord-americà Ernest Borgnine n’hagués escrit un explicant els seus trucs de bellesa. En tot cas, no era la primera vegada que aquest home deia un disbarat que comprometia el seu país, ni tampoc altres comunitats (recordin la comparació que va fer entre Israel i el Tercer Reich, sense anar més lluny). Amb la batalla diplomàtica sobre Gibraltar, la cançoneta de l’iberisme reneix. A la dècada del 1930 potser tenia una certa lògica -només cal pensar què significa la I de les sigles de la FAI-, però l’any 2007, amb la República de Portugal i el Regne d’Espanya integrats a la Unió Europea en igualtat de drets, resulta, si més no, ridícul. Unamuno, per cert, va ser un dels darrers iberistes amb arguments. Saramago, en canvi, no n’aportava cap de significatiu.

Per refutar l’iberisme només cal apel·lar a un topònim: Olivença. Es tracta d’una comarca portuguesa ocupada il·legalment per Espanya des de la primavera del 1801. Al Tractat de Viena del 1817, Espanya assegurava, però, que retornaria el territori “reconociendo la justicia de las reclamaciones formuladas por Su Alteza Real, el Príncipe Regente de Portugal y Brasil, sobre la villa de Olivenza y los otros territorios cedidos a España por el Tratado de Badajoz de 1801”. Fins i tot afegia que es durien a terme “sus más eficaces esfuerzos para que se efectúe la retrocesión de los dichos territorios a favor de Portugal [...] lo más rápidamente posible”. ¿Entenen ara per on va tot això de l’iberisme? Em refereixo a l’iberisme real, no pas a l’imaginari, que tan fascinador resulta per a molts progres com Saramago. Més coses: l’any 1840 l’ús de la llengua portuguesa va ser prohibit a Olivença, fins i tot a les esglésies. ¿Els sona també tot això?

Actualment, Olivença és un pintoresc poble de la província de Badajoz (ara s’escriu Olivenza). Malgrat això, Portugal considera que la sobirania del territori continua sent plenament seva de iure (però no de facto, esclar). Aquesta reclamació territorial es fa amb sordina, perquè la dependència econòmica del veí espanyol és massa forta; saben que podrien prendre mal. El darrer episodi remarcable sobre el litigi data del 1994, quan l’ambaixador portuguès Pinto Soares es va negar a signar un document sobre una obra pública comuna (un pont entre els dos països) al·legant que “no existia consens sobre el traçat de la frontera”. Es tractava, esclar, d’un simple gest testimonial. En tot cas, assumia honestament el litigi històric.

La pressió oportunista que el govern del PP, amb el suport del PSOE i Cs, està exercint sobre Gibraltar fa abstracció de la naturalesa completament legal de l’estatus del petit territori britànic. No és pas el cas d’Olivença, ni encara menys del Sàhara Occidental, abandonat a la seva sort el 1975 (segons els Acords de Madrid signats el 14 de novembre del 1975, el territori continua, de iure, sota sobirania espanyola). Tant hi fa, però: quan la diplomàcia es confon amb la barra, no ve d’un pam. Després sortirà tot això de la sobirania compartida, arrebossada -ja ho veuran- amb alguna apel·lació a l’iberisme per dissimular. L’iberisme parla d’Espanya i Portugal. Però, ¿per què no també de Gibraltar i Andorra? Aquesta idea permet camuflar, de manera convincent, pulsions territorials inconfessables. La primera bandera iberista va ser dissenyada, per cert, per un català: Sinibald de Mas i Sans (1809-1868).

Acabo amb una anècdota que no té res a veure amb tot això, però que em ve de gust explicar. Personatge típicament romàntic, Sinibald de Mas va idear les bases d’una llengua universal -la ideografia- i les va publicar l’any 1844 ni més ni menys que al remot enclavament portuguès de Macau, al sud de la Xina, i en francès (parlava 20 idiomes). Que no s’hagi escrit cap novel·la o rodat cap pel·lícula sobre aquest home sempre m’ha semblat incomprensible.

stats