Publicitat
Publicitat

Frankenstein i l'any sense estiu

Fa tres setmanes vaig ser al Pirineu. El trajecte de Barcelona fins a les valls d'Andorra em va mostrar paisatges inusualment verds, amb una vegetació molt atapeïda. Encara hi havia grans extensions nevades, d'un gruix considerable, i feia un fred anormal. Des de llavors ha plogut a tot arreu. Per descomptat, hi ha hagut parèntesis una mica -no gaire- calorosos, que recordaven el clima de finals de maig, però en cap cas el de començaments de juliol. De fet, amb el termòmetre a la mà, aquesta calor té més a veure amb el contrast subjectiu amb els dies anteriors, força freds, que no pas amb la mitjana objectiva de les temperatures, que de moment és baixa. Tot això ja ho aniran explicant els meteoròlegs; en aquests assumptes, per descomptat, mereixen molt més crèdit que un servidor. En tot cas, m'agradaria complementar-ho amb un apunt no gaire conegut sobre coses que van passar molt abans d'aquest estrany estiu del 2013. Els alarmistes recalcitrants, els ecoprofetes i els experts a manipular gràfiques estadístiques per il·lustrar l'arribada de l'Apocalisi en poden fer l'ús que considerin oportú.

Començarem parlant del Dr. Frankenstein, i després veuran per què. Frankenstein or The Modern Prometheus és la conegudíssima novel·la de Mary Shelley escrita a començaments de l'estiu del 1816 com a conseqüència d'una cosa semblant a una competició d'històries terrorífiques. Tot plegat va passar a Suïssa, a la vora del llac Léman. El títol original de l'obra ho diu tot: compara el científic creador del monstre amb un Prometeu contemporani. Prometeu és l'heroi de la mitologia grega que va robar el foc als déus per a donar-lo als homes. Aquesta transgressió (en grec, hybris ) va estar reparada per allò que ara anomenaríem càstig ( nemesis , tot i que no vol dir exactament el mateix). Frankenstein transgredeix l'ordre natural tornant a la vida un cadàver, que per la seva banda contenia parts d'altres cadàvers. Es tracta d'una aberració, d'una abominació contra les lleis naturals que inaugura la versió moderna de Faust, és a dir, l'actual "científic boig". En aquell moment, el monstre creat pel Dr. Frankenstein torna a la vida gràcies a una tecnologia punta de l'època consistent a canalitzar l'energia elèctrica d'un llamp. I ara tenen dret a preguntar-se: i què dimonis hi té a veure, tot això, amb aquest estiu estrany?

La resposta és ben simple: l'any 1816 va passar a la història per no haver tingut estiu, com el juny passat. De fet, la senyoreta Shelley i els seus il·lustres amics s'entretenien escrivint històries de por perquè no podien banyar-se al llac Léman: feia un fred que pelava, a Suïssa i a tot arreu (Jefferson, als llunyans Estats Units, anota amb estranyesa el mateix fenomen). Es tractava d'un fenomen absolutament natural, relacionat amb l'activitat solar i amb l'emissió de partícules a l'atmosfera d'un volcà indonesi anomenat Tambora. La reacció col·lectiva, però, va consistir a autoculpabilitzar-se d'aquell desordre natural, atribuint el canvi a la supèrbia humana per mitjà de l'arquetip del científic boig, el Dr. Frankenstein. L'any 1816, l'any que no hi va haver estiu, la Terra no estava superpoblada ni plena d'indústries però, curiosament, l'explicació emocional d'un canvi d'aquell tipus era exactament la mateixa que l'actual. Les persones -pensaven- havíem transgredit tots els límits naturals tolerables, i en conseqüència era just i necessari pagar-ne les conseqüències. Els científics moderns, com el Dr. Frankenstein, havien creuat la línia vermella, i per culpa d'ells pagava la resta de la societat. Un parell de dècades més endavant, per exemple, a Anglaterra es va demostrar que viatjar a la vertiginosa velocitat de 45 km/h, en ferrocarril, podia causar ceguesa, perquè l'ull humà no podia assimilar tantes imatges en moviment. A començaments del XIX, Malthus ja havia denunciat que la població humana començava a arribar a límits insostenibles: l'any 1800 hi havia a tot el planeta 975 milions de persones. Quina gernació! A aquell ritme, estava claríssim que la Terra es col·lapsaria aviat...

En un assaig de Pascal Bruckner que els recomano, Le fanatisme de l'Apocalypse , editat a París per Grasset fa poc més d'un any, s'apel·la a la "seducció del desastre" com a nou mecanisme per fomentar la docilitat de les masses postmodernes, convençudes de saber-ho tot perquè llegeixen martingales a l'iPad. Aquest juny ha fet frescota, i potser a l'octubre tindrem calor: res nou sota el sol. Sembla convenient no posar-nos nerviosos, doncs.