Publicitat
Publicitat

Heterodòxies

Entre incrèdul i divertit, dissabte passat llegia en aquest diari una peça d'Albert Solé amb un títol irresistible: "Madridistes i independentistes". Tot plegat em va semblar entranyable, simpàtic. Suposo que amb el 2-2 final van quedar satisfets. Algunes de les coses més interessants d'aquest món són el resultat d'heterodòxies que en el seu moment es van considerar extravagants i intolerables. I a l'inrevés, esclar: certes ortodòxies fan por, ara i fa mil anys. En grec, ortodòxia vol dir literalment "l'opinió recta / correcta" (aquest orthós inicial és el mateix que va adherit al terme ortopèdia , que significa, encara que soni una mica estrany, alguna cosa així com "correcció dels infants"). No hi ha dubte que l'ortodòxia dels quatre testimonis que sortien l'altre dia a l'ARA era ben escassa, igual que la d'alguns culers de pedra picada que viuen al centre de Madrid, posem per cas. Que duri, que duri...

Fins aquí l'anècdota costumista. Si traslladem la qüestió a altres àmbits, però, la cosa deixa de ser entranyable i simpàtica. Un s'adona, decebut, que això de ser heterodox no està gaire ben repartit ni equilibrat, especialment quan passem de l'esfera de les afinitats superficials a la de les identitats nacionals pures i dures. Vista la cosa des de Catalunya, un té sovint la sensació de ser un ingenu o, facultativament, un perfecte carallot. La nostra heterodoxa atracció per totes les causes perdudes del món ha superat amb escreix l'ortodòxia aliena envers els nostres propis anhels com a país. La reciprocitat ha estat en general nul·la. No dic escassa, no: dic nul·la. Les dotzenes i dotzenes d'associacions "d'amistat amb", les plataformes de "solidaritat amb no-sé-qui", etc., han tingut des d'aquí un suport entusiasta i -convé recordar-ho- uns generosíssims pessics provinents tant del calaix públic com del privat. Ara, en un moment tan decisiu, un no observa precisament un gran corrent de solidaritat. Es veu que costa menys ser heterodox aquí que a fora: sense anar gaire lluny, a Catalunya hi ha hagut, i encara hi ha, molts basquistes, però no veig gaires catalanistes a Bilbao o a Pamplona. També hi ha moltíssims amics d'Israel, per exemple, però no detecto el més mínim gest en direcció contrària.

Aquest país nostre ha donat molts personatges que, sense renunciar en absolut a la seva catalanitat, fins i tot exagerant-la a la seva manera, van recórrer els seus respectius trajectes vitals des d'una heterodòxia identitària no sempre còmoda ni entesa per tothom. El vistós numeret de Dalí amb barretina i espardenyes davant del general Franco (que sempre el va considerar un degenerat) pot agradar o desagradar, però és ben real. Joan Coromines va ser un savi català i catalanista de to pujadíssim, però va contribuir decisivament a la clarificació etimològica de la llengua espanyola. La llista fóra llarga, bigarrada i una mica desconcertant i tot. Tornem al present: a banda d'algunes veus molt puntuals, ¿quin intel·lectual espanyol ha fet les darreres setmanes un mínim esforç per provar de comprendre la transició nacional catalana, més enllà de vells tòpics? Consti que no parlo d'adherir-s'hi, ni de mostrar un bri de simpatia o de solidaritat, ni tan sols de complicitat, ni de vaga proximitat. Parlo d'una cosa infinitament més modesta: provar d'entendre que, en molt poc temps, aquí han canviat unes quantes coses substancials.

Fa més d'una dècada, l'any 2001, vaig participar com a ponent en un curs sobre les relacions Catalunya-Espanya a la universitat d'estiu de la Complutense, a El Escorial, Madrid. Gràcies a una llarga i honestíssima conversa amb el sociòleg Ignacio Sotelo vaig corroborar un antic pressentiment: el límit innegociable de l'obertura mental dels intel·lectuals progressistes espanyols era una determinada visió de la història d'Espanya que contraposaven "a la dels nacionalistes". Els feia vergonya associar aquest límit tan rígid a un dogma, a l'ortodòxia del nacionalisme espanyol, però finalment s'hi adherien (alguns amb deix de resignació i alguns altres amb un enorme plaer). D'heterodòxia, aquí, ni una. En canvi, les heterodòxies unidireccionals dels catalans els feien moltíssima gràcia i així van acabar tots, l'un darrere l'altre, a la menjadora d'Esperanza Aguirre, especialment si només eren pallassets inofensius. Aquesta dinàmica malsana ja ha perdut el seu sentit, en la mesura que les coses han quedat més clares que l'aigua: quin descans. Amb els rarets del futbol d'un bàndol i de l'altre ja farem.