Publicitat
Publicitat

LAPAO veneçolà: una història edificant

El general Marcos Evangelista Pérez Jiménez va ser president de la República de Veneçuela (llavors encara no era "República Bolivariana") des del 1953 fins al 1958. Amb el preu del petroli en alça, la colonització d'immensos territoris agraris que abans eren selva verge i una mineria i siderúrgia a tota màquina, la Veneçuela del general Pérez Jiménez era una societat opulenta, immensament rica, que atreia enormes contingents humans d'arreu del món. De fet, alguns pobles de les illes Canàries van quedar literalment despoblats en aquella època. Però la batuta autoritària d'aquest militar volia anar més enllà, molt més enllà, dels èxits econòmics, i l'home va acabar dissenyant una cosa anomenada Nuevo Ideal Nacional, a mig camí entre l'autarquia franquista, la grandiloqüència arquitectònica dels règims totalitaris de la dècada del 1930 i el kitsch tropical. De quartets no en faltaven, i tot semblava possible.

I vet aquí que un bon dia, tal com ho va explicar en un magnífic assaig Gustavo Guerrero, aterra a Caracas el més ambiciós escriptor espanyol que han vist els segles, que acabaria de marquès i premi Nobel (el premi més treballat diplomàticament del segle XX, amb l'excepció del de Vargas Llosa): Camilo José Cela Trulock. El Nuevo Ideal Nacional requeria uns trets identitaris forts i sobretot vistosos, amb independència que fossin vertaders. Per descomptat, això afectava també el dialecte espanyol de Veneçuela. Però això de dialecte no sonava prou sumptuós. No: un lloc tan ric i poderós, amb tant petroli, necessitava una llengua. Que no existia? Bah, cap problema: ja l'aniríem inventant a còpia de retorçar la grafia de les paraules i exagerar fins al deliri determinats girs. I és aquí on entrava en joc la narrativa de Cela, i la seva fam d'èxit.

L'any 1955, Cela publica La catira , gràcies a una subvenció astronòmica del general Pérez Jiménez. Es tracta d'un llibre més aviat indigerible. Fragment triat a l'atzar: " ¡A besototes te he e reventá, negra, pa que te recuerdes del santarriteño pa tóa la vía...! A besototes te he e comé, negra, pa que cargues mi jierro en mitá e la cara, ¿sabes?, que ya no tas cachilapa, negra...! " Pot semblar una broma, però la intenció política d'aquell novel·lot era ben clara. A Espanya, la dictadura franquista, lligada fortament a la veneçolana per la via dels milers d'emigrants espanyols que cada mes enviaven diners, estava encantada amb aquella història. Sabien que, a llarg termini i de retruc, aquella folklorització de la llengua augmentava enormement el prestigi cultural d'Espanya, en contraposició a aquella collonada sense cap ni peus, un ridícul castellà mal escrit. Malgrat que fos quasi inintel·ligible, La catira va tenir un considerable èxit a Espanya. La crítica i, en general, la intel·lectualitat veneçolana, en canvi, es va sentir profundament indignada amb aquell despropòsit que situava la cultura d'aquell país a l'alçada d'un galimaties absurd, d'un pidgin sense interès ni justificació. L'estratègia del perezjimenismo , com es coneixia aleshores, havia fracassat, i després de La catira , que només era la primera part d'un projecte més ampli, es va interrompre de sobte, i de males maneres.

Aquesta història és edificant justament perquè mostra la conjunció de dues coses. D'una banda, la intencionalitat sempre política de tunejar la gramàtica; de l'altra, la resposta imprevisible dels afectats. Les autoritats del govern aragonès no van preveure una reunió com la que es va dur a terme fa uns dies a Mequinensa per plantar cara a aquesta vexació col·lectiva. En aquell racó del món, com en aquest, hi ha analfabets funcionals que combreguen amb qualsevol roda de molí, però també persones sensates i cultes a qui resulta més complicat aixecar la camisa. Que ningú descarti, en aquest sentit, les conseqüències interessantíssimes d'aquest tret que ha sortit per la culata.

Per cert: s'han fixat en els milers d'intel·lectuals i acadèmics espanyols que, des de la responsabilitat, s'han referit a aquest despropòsit? Han vist les llarguíssimes cues que han format davant del govern d'Aragó per manifestar, si més no, la seva estupefacció? Hi ha fotos aèries que mostren cues de fins a dos quilòmetres. Han llegit les dotzenes d'articles de filòlegs que mostren amb fermesa la seva inquietud per una llengua del Regne d'Espanya com és el català? Convé anotar-lo, aquest compromís solidari dels intel·lectuals espanyols amb la veritat. Es tracta d'una altra història edificant, d'una lliçó definitiva. Ya no tas cachilapa, negra...!

PUBLICITAT
PUBLICITAT