Publicitat
Publicitat

Nacionalisme i independentisme

Començo amb un honest aclariment: em fa molta mandra escriure aquest article. De tot això se n’ha parlat molt, segurament massa, i no sempre d’una manera ben argumentada. En tot cas, tenint en compte que els dos termes del títol s’han tornat a posar sobre la taula fa ben poc, aprofitem-ho per resituar-los en el bigarrat mapa dels conceptes polítics. Una prèvia: aquest tema va molt més enllà dels possibles acords, o frecs, entre CDC, UDC, ERC, etc., i per tant no es pot resoldre amb el vell truc d’encolomar-li el mort a Duran i Lleida tant si parlem de naps com de cols. Em sembla que aquesta cançó, tan eficaç i enganxosa com les que feia el gran Georgie Dann cada estiu, caldria renovar-la. Perquè, com bé recordava fa una setmana Vicenç Villatoro, el tema que tractem és qualsevol cosa menys conjuntural.

¿Es pot ser nacionalista sense necessitat de ser independentista? ¿I es pot ser independentista i no ser nacionalista? L’objectiu del nacionalisme, aquí i en qualsevol altre lloc, és preservar una determinada identitat nacional. Fins aquí hi hauria ben poques possibilitats de dissens. El desacord arribaria, amb tota seguretat, en el moment d’estipular la naturalesa exacta d’aquesta identitat nacional: ¿es basa en la llengua, en la història, en la tradició, en un compromís social tàcit, en la simple cohabitació, en un relat compartit, en l’adscripció voluntària a un projecte comú? La llista podria ser llarguíssima. Sigui com sigui, un nacionalista considera que aquesta identitat col·lectiva -sempre tan difícil de concretar- és valuosa. Això no és gens estrany: la nació és la manera moderna de ser col·lectivament al món. A l’Edat Mitjana, per exemple, les coses es veien d’una altra manera. La llengua no definia pròpiament la identitat individual ni la col·lectiva i, en canvi, l’adscripció a un gremi professional sí (fins a extrems que avui ens semblarien incomprensibles). Com que la identitat nacional es pot preservar de moltes maneres, no forçosament amb un estat propi, el nacionalisme no és, doncs, una mena d’independentisme timorat o inconseqüent. Simplement és una altra cosa.

L’objectiu de l’independentisme queda prou clar en la seva mateixa denominació: no cal perdre el temps amb definicions recursives. Hi ha independentismes que no apel·len directament a la identitat nacional sinó a altres coses, per norma general relacionades amb l’economia. Els independentistes taiwanesos, que no són pas majoria, consideren que la seva identitat nacional és la xinesa, però volen independitzar-se de la República Popular de la Xina. L’única proposta real d’independentisme no nacionalista en estat pur que conec resulta completament anecdòtica. Al Japó l’economista Kenichi Ohmae va proposar una divisió en zones productives políticament independents, sense dir ni piu sobre la identitat d’aquests territoris. La fi de l’estat nació és un assaig d’Ohmae que conté intuïcions interessants. Més enllà d’aquesta raresa oriental que gairebé no va tenir cap seguidor, però, el més habitual és que l’independentisme constitueixi una derivació més o menys lògica del nacionalisme. La coneguda frase -que mai no he vist raonada- que diu “Jo no sóc nacionalista, sóc independentista” està molt bé per sortir del pas retòricament quan el terme nacionalista té connotacions negatives. Més enllà d’això, però, no se sap ben bé què vol dir: la independència ho és sempre d’un determinat subjecte polític, i només resulta possible apel·lant a la identitat que el transforma justament en un subjecte col·lectiu, no en un mer conglomerat d’individus. La condició de possibilitat per defensar un procés d’independència política, doncs, passa per assumir l’existència d’un col·lectiu de persones que comparteixen una identitat, no una mera circumstància. Per tant, no és un assumpte d’aquells que anomenem socials: la mecànica judicial dels desnonaments, posem per cas, és la mateixa aquí que a Albacete, però la llengua que s’hi parla no.

Tot això em porta a inferir que, en el nostre precís context català, hi ha un nacionalisme inconseqüent (aquell que fa abstracció de les potencialitats -ara i aquí- d’una possible independència política) però que també hi ha un independentisme incongruent (aquell que quan li parlen de sobirania respon amb qüestions socials, i quan li plantegen qüestions socials es limita a cridar “independència”). Arribar a un consens sobre aquest tipus de qüestions és molt difícil. Ara: arribar-hi sense haver aclarit abans els termes que estan en joc resulta directament impossible.

PUBLICITAT
PUBLICITAT