Publicitat
Publicitat

No és país per a amnèsics

Dos dels arguments més coneguts per desacreditar el procés polític que es viu a Catalunya des del setembre del 2012 tenen molt a veure amb l’amnèsia. El primer diu: “Tot això és una febrada derivada indirectament de la crisi econòmica. Un cop superada, els ànims retornaran on eren”, etc. El segon argument apel·la a l’acció purament individual de persones concretes, especialment la del president Mas, per provar de tapar així els milions de ciutadans que han protagonitzat les mobilitzacions: “el desafiament de Mas” —o fins i tot, ja en clau patològica, “el deliri de Mas”—, etc. Realment, ¿tot això ha sorgit com un bolet i/o és el resultat d’una simple dèria? L’atac d’amnèsia que pressuposen certes crítiques i objeccions resulta impressionant, i no només en aquest punt concret. Un exemple recent: la xiulada al camp del Barça del 30 de maig. Versió d’una certa premsa: “Quin escàndol, això no s’havia vist mai, no sé on anirem a parar!”, etc. Fets històrics documentats: el 14 de juny del 1925 —fa 90 anys!— els socis del Barça van xiular massivament l’himne espanyol, i el general Primo de Rivera va clausurar el camp durant sis mesos. Més amnèsia, més confusió. Més ignorància, també.

Fa poc va caure a les meves mans, de manera casual, un llibre ben curiós editat el 1967 a Ginebra en francès i català: Le Vatican et la Catalogne. La nomination de M. González Martín à l’Archeveche de Barcelone. Està ben imprès i enquadernat, i té el gruix d’un llibre normal (255 planes), però en realitat es tracta d’una publicació clandestina anònima. No és un llibre a favor de la independència de Catalunya. De fet, ni tan sols es pot considerar un pamflet polític. Fa referència a la famosa polèmica sobre el nomenament de bisbes a Catalunya a mitjans de la dècada del 1960, que va anar seguida de la campanya “Volem bisbes catalans” (afavorida, entre d’altres, per Jordi Pujol i Josep Benet). No circumscriu la qüestió a Catalunya, sinó que considera que el nomenament de bisbes amb una intencionalitat purament política és un problema “d’Espanya i arreu”. El que és interessant, en aquest cas, és la contextualització que se’n feia en aquell moment, mig segle enrere. Recuperar-la és un tractament de xoc contra l’oblit i contra els llocs comuns mancats de fonaments que sol comportar.

¿L’any 1967 s’explicaven coses molt diferents de les d’avui? La veritat és que no. El paper que comentem, per exemple, fa referència a un decidit intent de descatalanització i posterior espanyolització per la via eclesial; fa quatre dies, l’exministre de cultura del PP proposava una cosa semblant per la via de l’educació. La reacció que va suscitar aquella sortida de to de Wert s’assembla extraordinàriament a la que podem llegir a Le Vatican et la Catalogne. Bé, en realitat és la mateixa, però 48 anys després. Les coses han canviat ben poc, en aquest sentit. Ben poc... o potser gens. L’única diferència rau en la retòrica legitimatòria, que en el cas de fa mig segle encara era la de l’esperit del 18 de juliol, mentre que avui es basa en apel·lacions a la Constitució per defensar exactament el mateix. Si volen, podem retrocedir de nou fins a l’esmentat Primo de Rivera; o una mica més i tot, fins al Memorial de Greuges del 1885. O fins a començaments del segle XVIII...

Va bé recordar tot això en plena polèmica de les llistes electorals. Des d’una perspectiva liberal, la discrepància resulta inseparable de la democràcia (des d’altres perspectives, en canvi, la discrepància sempre té una naturalesa sospitosa, o fins i tot maligna). Em preocuparia molt un projecte polític que aspirés a una unanimitat marcial, a una comunió mística de creences. No crec que fos un bon negoci, en la mesura que requeriria apostar per una societat homogènia que no existeix. Ara bé, en moments excepcionals com el que vivim sí que cal tendir, almenys, a la generositat. Consti que ni tan sols parlo de grandesa ni altres conceptes tant o més grandiloqüents. No som davant d’una brega entre partits polítics sinó de l’intent de resoldre democràticament i pacíficament un problema històric que té un caràcter estructural, no conjuntural, i que no es pot circumscriure ni a la xiulada al camp del Barça de fa 80 anys ni a la de fa unes setmanes, ni als greuges del 2015 ni als de fa 130 anys. Si la majoria dels catalans —inclosos els que, ben legítimament, estan en contra de la independència— s’adonen que no vam néixer ahir i que, per tant, aquest no és un país per a amnèsics, experimentarem potser alguna cosa semblant a un alleujament, tant si les urnes acaben expressant una cosa com una altra.