Publicitat
Publicitat

Ofertes equívoques

A les pel·lícules d'abans, les persones de països exòtics que no eren de raça blanca acostumaven a emprar només l'infinitiu, i els seus interlocutors els responien de la mateixa manera. Al doblatge en espanyol de les velles històries de Tarzan, hi havia un moment fatídic en què l'explorador, espantat enmig de la selva tenebrosa, preguntava als negres carregats de farcells: " ¿Qué decir tambores? " Es tractava d'una mena d'auscultació demoscòpica primitiva però eficaç, que permetia saber si els caps de les tribus els atacarien o els deixarien passar. Aquestes escenes d'un racisme discret -i per tant perillós: el racisme obvi es veu a venir- em recorden l'actitud que tenen ara alguns dirigents del PP i del PSOE en relació a la seva colònia del nord-est. Ensumen l'aire i no ho acaben de veure clar. Pregunten, proven d'assessorar-se; però els indígenes amb qui tenen tractes estan tan desconcertats com ells, potser perquè són uns indígenes una mica especials. Darrerament, però, sembla que els més espavilats de l'expedició comencen a intuir que tot això no va de broma, i que hauran de fer alguna cosa. Rubalcaba fou el primer a copsar la jugada, però ara ja no és l'únic. Molts han constatat que, si no reparteixen collarets immediatament, els cada cop més enfurismats habitants de la colònia ja no els faran cas mai més. És l'hora de les ofertes equívoques. La patètica temptativa del federalisme sense federalistes era només una aixecada de camisa per sortir del pas. Pressento que les ofertes de debò arribaran relativament aviat, i tindran el seu efecte: el seu millor aliat serà la incertesa -real, objectiva- de la situació econòmica.

Quina mena de collarets es poden repartir? L'oferta és certament limitada. Per part del PSOE -sempre que estigui a l'oposició, esclar- es pot arribar a vendre una reforma constitucional que acomodi la realitat catalana des de la perspectiva del finançament, però en cap cas en termes d'identitat nacional. Es tractaria, en últim terme, de retornar al 10 de setembre de 2012 i fer abstracció dels vertiginosos esdeveniments que s'han produït des de llavors. No és descartable que més endavant el PP acabi provant d'encolomar-nos regals de la mateixa mena, però sense tocar la Constitució (si fos a l'oposició ho proposaria demà mateix, per descomptat). A tots aquests obsequis s'hi podrien afegir temptadores llaminadures puntuals, així com rectificacions gestuals. No tinc ni un sol dubte que tot acabaria en foc d'encenalls, però mentrestant haurien guanyat temps, i qui dia passa, legislatura empeny. La idea d'un viatge en el temps fins al 10 de setembre de 2012 està present en la ment de la majoria de polítics espanyols. És possible, aquest retorn?

Abans de la darrera Diada els catalans que s'haurien acontentat amb tot aquest bé de Déu -o, fins i tot, amb una mera promesa de dur-lo a terme- eren probablement majoria. Al cap d'un parell de setmanes, especialment després de l'actitud de Rajoy cap a Mas, aquesta majoria s'havia invertit de cop i volta. De fet, la velocitat d'aquest canvi va ser un mena d'avís indefinit sobre la volatilitat o inconsistència de certes conviccions. Després del 25-N, les coses van fer un tomb inesperat per tothom: CiU va guanyar i perdre alhora, i ERC ha volgut quadrar el cercle, tot fent d'aliat fidel i d'oposició implacable a la vegada. És precisament en aquest context confús on una oferta qualsevol podria generar, si més no, actituds dubitatives. No dic il·lusions o esperances, ni tan sols expectatives, sinó dubtes difusos sobre la possibilitat de fer o no fer determinades passes endavant justament ara. Personalment crec que empassar-se un esquer d'aquesta mena constituiria una greu errada, però penso que alguns (no sé si molts o pocs) ciutadans que en les darreres eleccions es van expressar en clau merament reactiva ara canviarien d'opinió, tal com ho han fet en els darrers temps.

La millor manera d'encarar-se a una oferta equívoca és ignorar-la, sense fer concessions a aquella falsa urbanitat que aconsella respondre "Bon dia" quan et diuen "Bon dia". Perquè resulta que potser el dia no el trobem gaire bo, i no es tracta de quedar bé de totes passades. A hores d'ara tots hem ensenyat ja les cartes i, de forma escrupolosament democràtica, hem expressat cap on volem anar i cap on no. En circumstàncies normals, i sempre que es faci honestament, dialogar i negociar és bo. Parlar per parlar, en canvi, només és una manera de perdre el temps i, eventualment, la credibilitat.