26/07/2016

El PDC com a projecte polític

3 min
Carles Puigdemont i Artur Mas, en el congrés fundacional del Partit Demòcrata de Catalunya

Cada cop és més habitual confondre el debat polític amb els moviments tàctics en el si dels partits, siguin unipersonals o de família. Hi ha una certa inèrcia a l’hora de juxtaposar confusament les idees programàtiques d’una formació amb els seus organigrames, i els seus objectius a llarg termini amb l’agenda a setmana vista del més insignificant dels delegats territorials. Tot plegat genera estèrils converses de safareig, així com anàlisis que de vegades caduquen abans d’acabar la frase. Hem volgut deixar clar des del mateix títol de l’article que aquí parlarem de les expectatives polítiques d’un determinat partit, bandejant el que diuen o deixen de dir les famílies, les familietes i els inevitables franctiradors. Si el lector s’esperava alguna tafaneria, doncs, pot girar full.

Al marge dels matisos semàntics -que n’hi ha-, el Partit Demòcrata Català neix com la refundació de Convergència Democràtica de Catalunya, un cop liquidat l’invent federatiu amb Unió Democràtica de Catalunya anomenat CiU, que tants èxits electorals va protagonitzar. Independentment de la valoració que se’n pugui fer, la Catalunya actual resulta incomprensible sense aquella formació. És normal que aquest procés hagi suscitat un intens debat intern sobre quines han de ser les seves estructures, els seus líders, etc. Reiterem, però, que aquí ja estem parlant d’una altra cosa que convé no barrejar. Hi ha idees i hi ha persones, hi ha objectius fundacionals i hi ha càrrecs, etc. No són pas el mateix, ni s’han d’analitzar en un mateix context.

Què representa, com a projecte polític, el PDC? Per respondre amb propietat a aquesta pregunta cal retrocedir fins a una data molt concreta: el 10 de juliol del 2010. La intenció inicial aquell dia era protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que, de facto, buidava de contingut l’Estatut aprovat en referèndum l’any 2006. El lema oficial de la convocatòria va ser “Som una nació. Nosaltres decidim”, però resulta que la gent cridava “independència” i, per primer cop, el nombre d’estelades superava potser el de senyeres. No va ser una manifestació de barcelonins, sinó de catalans: van arribar uns 800 autocars de tot el territori, a banda de milers de vehicles particulars. De manifestacions independentistes n’hi havia hagut moltes abans, òbviament, però aquell era el primer cop en què s’hi afegien en massa unes classes mitjanes que, per norma general, votaven CiU. És perfectament lògic, doncs, que al cap de pocs mesos les eleccions les guanyés aquest partit, a l’oposició des de feia set anys.

Per comprendre, doncs, quines poden ser les expectatives reals del PDC, cal tornar a observar amb molta atenció el canvi d’actitud que es va produir aquell dia. L’independentisme clàssic, que havia fet una aposta estratègica l’any 2003 amb la creació del tripartit, es veia acompanyat per un altre moviment independentista, més urbà que no pas rural, i més lligat a la classe mitjana clàssica que no pas a les capes menestrals. Vull dir que no hi va haver exactament un eixamplament de la base de l’independentisme, sinó que en va aflorar un altre que tenia poc a veure amb el testimonialisme de l’anterior. Sense tenir en compte aquest fet, es poden fer molts passos en fals: malgrat que el PDC i ERC comparteixin ara el mateix ideari independentista, encarnen valors diferents i tenen un perfil de votant que tampoc no és coincident. Les aliances conjunturals, com ara Junts pel Sí, són perfectament imaginables, per descomptat. A llarg termini, però, les dues formacions són oli i aigua: una cosa impossible de lligar. Aquesta especificitat és la que justifica la creació del PDC o, expressat en negatiu, la desaparició de la vella Convergència autonomista. Repetir la jugada, o imitar-ne una de ja existent i exitosa, com la d’ERC, seria un despropòsit.

Si l’objectiu polític a llarg termini del PDC perd de vista que continua sent un espai de confluència ideològica que va des de la socialdemocràcia fins al liberalisme, i que fa bandera de la voluntat d’emancipació nacional de les classes mitjanes, tindrà un recorregut curtíssim. Li passarà com al CDS en relació a la UCD quan ja havia guanyat el PSOE: a còpia de voler adaptar-se a la fraseologia populista d’esquerres que ara mateix triomfa, es desnaturalitzarà com a projecte i serà percebuda com una simple còpia oportunista d’altres productes ideològics. Això passarà tant si la nova estructura del partit la comanda A com B o C. Els lideratges són decisius, sens dubte, però només quan tenen molt clar què han de liderar exactament: cap on cal anar, i cap on no.

stats