Misc 20/08/2011

Pagar i apagar

i
Ferran Sáez
3 min

El dia 27 d'octubre del 2005, al suburbi de Clichy-sous-Bois, al sud de l'aeroport Charles de Gaulle de París, es va encendre l'espurna que acabaria derivant en una immensa foguera.

El 8 de novembre es va decretar oficialment l'estat d'emergència, i no va ser desactivat fins al dia 17. Aquest estiu ha passat una cosa força semblant al Regne Unit, fins i tot des de la perspectiva del seu desencadenant immediat: la protesta per la mort d'un presumpte delinqüent comú per part de les forces de seguretat. El 3 de març del 1991 va passar una cosa molt semblant a Los Angeles, després que es fes públic per la televisió l'apallissament d'un home de raça negra anomenat Rodney King, en aquell moment en llibertat condicional per robatori. Cito aquests tres casos amb la intenció de contextualitzar el segon i més recent sense recaure en els llocs comuns habituals que dicta la correcció política. L'esquema és sempre el mateix, i es pot resumir en els tres següents punts: a) focus de marginalitat associats a la petita delinqüència (robatoris, tràfic de drogues, etc); b) tensions racials antigues i molt complexes; c) barris amb una dependència total de l'estat, en forma de subsidis crònics. A Clichy-sous-Bois, per exemple, hi havia famílies que eren receptores d'aquestes subvencions incondicionals no des de feia dos anys, o fins i tot dues dècades, sinó... dues generacions!

Aquests tres punts resulten incòmodes i d'alguna manera inassumibles tant per al radicalisme de dretes (incapaç de reconèixer que molts dels líders dels aldarulls londinencs eren blancs que van acabar atacant botigues de pakistanesos, i no a l'inrevés) com per al radicalisme d'esquerres (refractari a admetre que els estralls no els van protagonitzar idealistes defensors de la causa dels pobres sinó simples xoriços que fins i tot robaven als ferits). Aquesta resistència a rebutjar els fets en nom dels propis prejudicis ideològics em torna a recordar l'ambient malsà dels anys trenta a Europa, on la dinàmica mental era exactament la mateixa. A començament de la dècada dels 90, la dreta nord-americana no va voler assumir el salvatge apallissament de Rodney King, mentre que l'esquerra es va negar a constatar que els negres dels suburbis de Los Angeles només atacaven selectivament els immigrants coreans propietaris de les botigues de queviures on anaven a comprar. Aquests dies ha passat una cosa semblant al Regne Unit, i fa sis anys els mateixos discursos acomodaticis es van repetir a França: ens neguem a contemplar -i fins i tot a admetre- qualsevol història que vagi més enllà d'enfrontaments duals, primaris i esquemàtics entre blancs i negres, entre rics i pobres, entre immigrants i autòctons, entre cristians i musulmans.

Tampoc volem assumir que el problema no té cap solució a curt termini. No pot ser neutralitzat a còpia d'injectar diners als suburbis, o fins i tot a les butxaques particulars dels mateixos nois suspectes de poder tornar a encendre la foguera. Això representaria un ús pervers -i a llarg termini, suïcida- de l'estat del benestar, que d'aquesta manera acabaria convertit només en un sòrdid mecanisme per mantenir l'ordre públic sota control. Els ajuts socials no van ser pensats amb aquesta finalitat truculenta. Els nois desarrelats dels afores de Londres -o dels afores de París, o dels afores de Los Angeles- no haurien de rebre una mena de pagueta paternal perpètua que només fomenta el parasitisme social. Demanen una altra cosa: reconeixement, respecte. En la societat de masses, aquest reconeixement abstracte té, en realitat, una traducció força concreta: la visibilitat positiva de determinades comunitats. A final dels anys setanta la sèrie de televisió Roots (aquí es va emetre en castellà com a Raíces) va resultar més important per a la recuperació de la dignitat dels negres nord-americans que la majoria d'ajuts materials rebuts fins aleshores per aquesta comunitat.

Hi ha una foguera, sens dubte, i pot revifar en qualsevol moment; però l'objectiu hauria de ser apagar-la, no pagar-la.

stats