Misc 13/11/2013

Temptadora roda

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Amb l'excepció dels qui encara comparteixen el pensament econòmic de Pancho Villa -mentre es puguin imprimir bitllets de curs legal estem salvats-, sembla raonable pensar que la redistribució de la riquesa és per força posterior a la generació de riquesa. És improbable que la cosa pugui funcionar d'una altra manera: si només redistribuïm riquesa, despreocupant-nos del seu origen, que no és altre que la capacitat de l'empresa privada per generar recursos, la broma dura una tarda. El primer a transformar en axioma aquesta evidència trivial fou precisament un comunista, Deng Xiaoping. Des de la perspectiva keynesiana, qui dia passa gaudint del benestar, any empeny. (¿I el deute públic acumulat monstruosament? "Ja ho trobarem, ja ho trobarem!") A hores d'ara, novembre del 2013, i amb uns quants metres cúbics de pluja caiguts des del 2008, jo crec que ja es poden perfilar algunes idees sobre aquest tema amb una certa perspectiva. Sabem, per exemple, que la imatge del desastre s'ajusta més a la d'una roda que no pas a la d'una bombolla; les bombolles esclaten, mentre que les rodes deixen de moure's quan alguna cosa pertorba el seu recorregut inercial. Ni aquí ni enlloc ha esclatat res: no confonguem la fallida d'un banc amb la crisi econòmica global, perquè estaríem col·locant en el platet de les causes allò que en realitat són conseqüències. Per què funcionava aquella roda que alguns encara enyoren, i per què va deixar de fer-ho? Quin era el mecanisme?

Comencem per les coses enyorades, en aquest cas per una que l'autor d'aquestes línies va veure a finals d'agost, fa dos mesos i mig, en una comarca de la Catalunya interior que ara no ve al cas: una instal·lació esportiva que, aproximadament, triplicava en capacitat el nombre d'habitants del lloc. Però no cal anar tan lluny: davant mateix de casa meva, a Barcelona, entre Gràcia i Sant Gervasi, la brossa es recull amb un dels procediments més cars, lents, ineficaços i sorollosos del món: succionant un dipòsit subterrani. Les bosses plenes no caben per l'orifici d'entrada, i sovint es queden al carrer. Això sí: la cosa és tan moderneta que suscita immediatament una sensació de benestar. Els exemples serien infinits. És improbable que aquestes errades es tornin a repetir, perquè no hi ha diners per fer-ho. Ens seguirà acompanyant l'absurda idea que tot aquell malbaratament, però, formava part de l'esfera del "benestar".

Continuem examinant la roda. Ara, per força, ensopeguem amb l'enorme morterada que costa fer i mantenir aquelles i altres collonades. D'on els traiem, els quartets? ¿De l'IRPF dels treballadors? Però si aquí el que abunda són joves aturats i jubilats! Un cop arribats al límit natural de la pressió fiscal a la classe mitjana (em refereixo a la real, no a la fictícia), no quedava cap altre remei que moure la gran roda per mitjà d'un altre procediment: emportant-se la part del lleó dels guanys que generava el sector immobiliari, especialment a escala municipal. Llavors l'Estat va fomentar per la via de la desgravació fiscal, però també de la subvenció directa, la compra -mai el lloguer, que no permet parasitar tantes plusvàlues!- d'habitatges sobretaxats amb preus delirants. Fa uns quants anys, només una persona poc acostumada a veure-se-les amb les evidències aritmètiques que relacionaven els seus ingressos amb les seves futures despeses podia cometre aquella immensa errada. I aquí van entrar en joc els bancs: van ensarronar el personal amb prospectes on es veia gent jove i riallera o, d'una manera més expeditiva, a còpia d'estafes que -recordem-ho- havia avalat l'administració. Convé recordar també que aquests fraus legals no eren una entelèquia abstracta que surava per l'aire, sinó que les promovien els directors de les sucursals adreçant-se, en general, a la gent gran. El "benestar" d'aquells anys es pagava d'aquesta manera, no amb l'IVA ni amb l'IRPF.

Final del cicle dolent? (la paraula cicle ve del grec kyklos , que vol dir precisament roda ). Ara ens esquincem la túnica perquè les coses no són com abans, i alhora jurem i perjurem que no repetirem mai més aquella errada. Amb l'actual piràmide demogràfica, l'única manera de retornar al paradís consistiria a tornar a activar la roda que es va aturar, ja exhausta, l'any 2008. Penso que, individualment, la gent és ben lliure de viure per damunt de les seves possibilitats, sempre que després s'atengui a les conseqüències. El que em sembla il·legítim és que això ho faci l'administració amb l'excusa d'assegurar un benestar que, un cop la roda torni a fer tot el tomb, esdevindrà un profund malestar.

stats