Publicitat
Publicitat

27-S: cinc escenaris previs

La primera hipòtesi resulta improbable, però de cap manera impossible: la impugnació de la convocatòria electoral al·legant que la seva finalitat real no s’ajusta a la d’uns comicis autonòmics. Qui tingui algun dubte sobre aquesta lectura jurídica que repassi sentències recents: torres legals més altes han caigut. I si no en tenen prou, pensin en una cosa tan socialment aberrant com la suspensió de la llei de pobresa energètica de la Generalitat per part del Tribunal Constitucional (TC) en nom d’una suposada “invasió de competències”. ¿I els avis que no podien engegar la calefacció perquè la pensió no donava més de si? Bah, això era un problema menor i secundari. “Per molt fred que pugui fer, l’Estat no pot anar regalant sobirania als catalans!”, respondria el TC. Compte, doncs, a descartar massa ràpidament aquesta possibilitat. Llegeixin l’article que va publicar Francesc de Carreras a El País el 20 de juliol, per exemple. Parla d’un “cop d’estat postmodern”. Es tracta d’una denúncia que, en realitat, constitueix una amenaça indirecta i encoberta a partir de la fabulació d’una suposada amenaça que encara no s’ha produït. Estem entrant en el territori inexplorat de la jurisprudència d’intencions futures pressuposades. És meravellós, i segurament té a veure amb la mecànica quàntica (o no).

Hi ha un segon escenari en què les eleccions del 27-S se celebrarien però en un clima tan enrarit que distorsionaria els resultats. L’Estat (no el sòlid o el líquid, sinó el que aquí veuen escrit en majúscula) disposa de mecanismes suficients per crear un estat d’ànim (ara sí, en minúscula) adequat als seus interessos. No cal fer vistoses maniobres militars ni esgrimir amenaces sobre la suspensió de l’autonomia. En realitat, amb un parell d’insinuacions sobre les pensions, la sortida de l’euro i altres clàssics ja n’hi hauria prou. Aquest discurs existeix si fa no fa des de 2012, però de cara al 27-S podria entrar en una fase d’exacerbació que fregui el deliri, especialment si el micro del karaoke governamental cau en mans de Margallo.

Tercer possible escenari. S’acorda la celebració de les eleccions, el to de la campanya és raonable —elevat sense arribar a ser histèric— però no se n’admet el caràcter plebiscitari (abans de conèixer el resultat, òbviament; en cas d’una victòria del bloc unionista els comicis es transformarien de cop i volta en un referèndum en tota regla). Aquesta situació és més complicada del que sembla, en la mesura que permet fer una lectura acomodatícia i absolutament tramposa del resultat. Recordin aquella vella juguesca: “Vinga, tira una moneda: si surt cara guanyo jo, i si surt creu perds tu”. D’alguna manera, passi el que passi, aquest és el principal risc per al bloc sobiranista.

Hi ha un possible quart guió en què, ja sigui en nombre de vots o de diputats, el no-bloc unionista espera treure una majoria clara. De cara al 27-S, i partint d’aquesta hipòtesi, es poden idear molts trucs a posteriori. Si en el no-bloc unionista els diferents resultats no són escandalosament heterogenis (per exemple, que C’s aconseguís 20 diputats i el PP 1, o a l’inrevés), la màgia de l’oportunisme faria que es transformés de cop i volta en tota una coalició inventada per a l’ocasió. L’unionisme, i molt especialment el PP, té aquí una delicada disjuntiva a la qual un servidor de vostès ja va fer referència la setmana passada. ¿I si els resultats són bons per a la casta anticasta i també, gràcies a l’efecte rèmora, per a la vella casta-casta disfressada que representa un partit com ICV? Sigui com sigui, a Europa sumarien els resultats del populisme d’esquerres amb els de Rivera o Rajoy: d’això que no se n’oblidi ningú.

Cinquè escenari. Parteix com a clar guanyador Junts pel Sí, i això obliga de totes totes a provar d’articular un front simètric per part de l’unionisme, a l’estil del que va proposar Sánchez-Camacho. Les tensions que generaria aquest front, tenint en compte que hi ha eleccions espanyoles a tocar, serien inassumibles pels seus impulsors. És probable igualment que tot plegat enfonsés les expectatives d’Iglesias, que aposta per un escenari no polaritzat on fer el paper de Duran i Lleida, però amb cueta i texans. Un sobiranisme convençut de les seves pròpies potencialitats, conscient de la seva legitimitat i que sap que ara no és el moment de fer experiments frívols, no tindria aturador. Que consti, però, que aquest només és un escenari entre altres. Els paisatges posteriors dependran de tenir clar que això no fa precisament costa avall, i actuar en conseqüència.