Coves afganeses i taps de plàstic
Fernando Blanco, el pare de la menor amb una malaltia infreqüent que va ser detingut la setmana passada, representa un tipus humà molt concret. En unes altres circumstàncies només seria el típic barrut amb deutes impagats que no ha fotut mai brot i que, al llarg de la seva vida de mentider compulsiu, ha escampat confusió i malestar entre les persones que han tingut la mala sort de creuar-se en el seu camí. Després d’escriure la frase anterior se sol afegir l’adverbi presumptament, esclar. Aquí no cal: tot això dels deutes i les estafes està provat en diverses sentències judicials fermes. De farsants temeraris sempre n’hi ha hagut, però cada època presenta les seves particularitats. Això, i només això, és el que fa que pagui la pena perdre uns minuts amb aquest individu de condició sòrdida. El parasitisme social de fa 50 anys funcionava d’una manera; el d’avui, d’una altra. Analitzar aquesta transformació és important: permet observar detalls que sovint passen desapercebuts. Si un tipus així ha aconseguit enganyar milers de persones que volien ajudar-lo de manera altruista és perquè hi ha alguna cosa que no rutlla, evidentment.
Quan el tal Blanco i un servidor de vostès vam néixer -he vist que som del mateix any: 1964- el timo de la estampita era un frau popular. El detonant d’aquesta estafa es basava en el mateix que ha fet servir Blanco: la discapacitat d’una persona, per norma general menor. Fa mig segle, un noi o una noia que fingien un retard mental s’acostaven a algú amb la intenció de canviar “estampetes”, que en realitat eren bitllets de banc de curs legal. Tot preveient un negoci fàcil, l’estafat/estafador proposava canviar-li aquells papers, i llavors l’estafador/estafat hi accedia. Per estrany que pugui semblar, aquest frau rudimentari es va dur a terme dotzenes de vegades. En el cas de Blanco també hi ha un discapacitat -la seva pròpia filla- però el mecanisme funciona d’una altra manera. Des d’una perspectiva moral, a més, hi ha una diferència enorme: l’estafat no té aquí una actitud malintencionada, ans al contrari. Però cal no oblidar que la persona que pica ho fa també en relació a un menor desvalgut. La intenció és molt diferent; el catalitzador, el mateix.
¿Com pot ser que algú es cregués que aquest desaprensiu havia d’anar a una cova de l’Afganistan per buscar un metge que guarís la seva filla? És una història tan ridícula i inversemblant que gairebé disculpa l’estafador i assenyala amb el dit la incomprensible credulitat de l’estafat. Fa quatre anys, el 2012, vaig publicar un article en aquestes mateixes pàgines que duia per títol “Una cadira de rodes”. Parlava de la revifalla d’una vella llegenda urbana que quan jo era jovenet es traduïa no en taps de plàstic sinó en bolics de paper d’alumini, cel·lofana dels paquets de tabac i altres coses per l’estil. Tu acumulaves allò i resulta que li compraven una cadira de rodes a algú. Qui la comprava? Misteri. I què se’n feia, d’aquella cel·lofana? No se sap.
Ara tampoc, però la sensació d’omnisciència que genera la connectivitat permanent, i que és la base última de l’estupidesa i la ignorància del segle XXI, és una bona aliada dels vells contes de la vora del foc. Com que sé que algú dirà que el carallot sóc jo, li recomano, per posar una referència prou rellevant i seriosa, que consulti la web de l’associació contra el càncer més important i nombrosa del món, la nord-americana. En relació a aquesta qüestió hi podran llegir: “After extensive research, the American Cancer Society has concluded that the Plastic Bottle Caps for Chemo program is a hoax” [“Després d’una extensa investigació, l’Associació Americana Contra el Càncer ha conclòs que els taps de les ampolles de plàstic per al programa de quimioteràpia són un engany”]. Sí, a hoax, un engany. Els taps són d’un polímer sintètic igual que els altres. Es reciclen, això és indubtable, però com qualsevol altre plàstic. L’equívoc consisteix a aprofitar la campanya per demanar diners al personal. És així de senzill i efectiu. Blanco és un inevitable subproducte d’aquest estat d’ànim narcotitzat pel sentimentalisme i la carrincloneria. No crec que el seu cas sigui l’únic, sinó tot el contrari... Ai, si comencem a gratar!
La credulitat ha existit sempre, i no remetrà: forma part de la humana tendència a l’autoengany. La diferència és que avui va acompanyada d’una bufada actitud de suficiència. Havent llegit un comentari anònim qualsevol a Forocoches ja li pots passar la mà per la cara a aquell pobre desgraciat que ha malgastat la vida estudiant i escrivint llibres. I encara pots afegir, tot ufà, amb una rialleta altiva: “A mi m’ha ensenyat la Universitat de la Vida!”
