Els convidats
L’Espanya immediatament posterior a la mort de Franco va néixer perdent ni més ni menys que un terç del seu territori. Des de la perspectiva del dret internacional, però, els 266.000 quilòmetres quadrats del Sàhara Occidental encara pertanyen de iure a Espanya des del 10 de gener del 1958, quan el Sàhara deixa de ser una colònia i es transforma en una província amb representació a les Corts franquistes. D’una manera gens honorable, Espanya va abandonar el territori i els seus habitants, la majoria ciutadans espanyols de ple dret, amb DNI i tot. La llei promulgada el 19 abril del 1961 deia en l’article quart: “La provincia del Sahara gozará de los derechos de representación en Cortes y demás organismos públicos correspondientes a las provincias españolas ”. Crec que més clar que això només hi ha l’aigua -molt escassa, per cert, en aquell pedregar desolat-. La llei del 18 de novembre del 1975, dos dies abans de la mort de Franco, feia referència a aquell territori, en canvi, com a “... un régimen peculiar con analogías al provincial y que nunca ha formado parte del territorio nacional”. La transició espanyola arrenca amb aquesta ruboritzadora, enorme, miserable falsificació històrica, que implicava abandonar a la seva sort milers de persones que van acabar vegetant a Tindouf. El fet que la suposada “superació” del franquisme comencés justament amb un Joan Carles I jurant els Principios Fundamentales del Movimiento porta la farsa a nivells difícils de superar.
L’any 1975 totes aquestes coses, i un parell de dotzenes més, no van passar desapercebudes a la comunitat internacional. Durant els actes que van anar de la proclamació del rei el 22 de novembre fins a la seva exaltació el dia 27, passant per l’enterrament de Franco el 23, la representació internacional va ser irrisòria. Ningú no en volia saber res, de tot allò. Ningú no hi confiava. Ni tan sols hi van assistir les principals monarquies europees: la reina d’Anglaterra, cosina del rei, va delegar la seva presència en Felip d’Edimburg (consort de la reina, però no pas rei). Els únics mandataris destacats van ser el president de la República Francesa, Valéry Giscard d’Estaing, i el president de la desapareguda República Federal Alemanya, Walter Scheel. La seva presència era ben interessada, però: en aquell moment, 1975, hi havia centenars de milers de treballadors espanyols als seus respectius països, i convenia tenir unes relacions ben fluïdes.
Si fins ara la pressió diplomàtica espanyola ha fregat en molts casos la il·legalitat -recordem els enigmàtics “favors” de Margallo-, a partir del dia 1 la compra de voluntats a les ambaixades esdevindrà una sorollosa subhasta de peix. Valdrà tot. Que ningú s’esperi, doncs, que la comunitat internacional piqui de mans, ni res per l’estil. Hi ha poques coses més sòrdides que els interessos econòmics dels estats, i el dia 2, o 3, o 20 d’octubre continuaran lligats a la legalitat internacional, que fa que el Regne d’Espanya tingui un seient a l’ONU i la República Catalana no. Els convidats a la proclamació de la nova República seran molts; els assistents de luxe, pocs. Amb l’excepció dels processos de descolonització consensuats, com ara el de Hong Kong fa dues dècades, aquestes coses solen ser escènicament deslluïdes, i fins i tot un xic tristotes. És el que li va passar també al “sucesor de Franco a título de rey”: el va ignorar tothom, en aquest cas per la seva continuïtat simbòlica amb una sanguinolenta dictadura militar.
Al cap d’uns mesos, però, no gaires, aquella monarquia mancada de qualsevol indici de legitimitat va deixar de penjar d’un fil. Per què? Doncs per la prosaica i elemental raó que interessava a la comunitat internacional. Aquesta és justament la pregunta que ens hem de fer: ¿la República Catalana resultarà interessant als americans o als alemanys? La resposta és evident, i el flux incessant d’empreses que aposten per Barcelona i no per Orense o Badajoz, posem per cas, n’és la prova. Juraria que no ho fan perquè siguin catalanistes, o perquè tinguin alguna cosa contra Espanya, sinó perquè s’han fixat en un país que, amb tots els seus variats defectes, encara conserva la dèria d’innovar i de fer les coses bé. Els nostres convidats no vindran el primer dia, d’això en poden estar ben segurs, però sí més endavant. Ara: si fem el dropo i ens posem a tocar la flauteta a la vora del gos sense desparasitar, això no passarà mai. Podem fer una república o podem fer el hippy. Això hauria de quedar clar ara, no fos cas que després ens alarmem hipòcritament per l’absència d’amiguets.
