24/05/2016

Els propietaris de la democràcia

3 min
Els propietaris de la democràcia

Divendres passat vaig llegir un article de Xavier Vidal-Folch a El País en què es mostrava en contra de la prohibició de la bandera estelada a la final de la Copa del Rei, que finalment va guanyar el Barça. L’argument era ben nítid: una cosa és no combregar amb determinades idees i símbols i una altra de molt diferent prohibir-los. Parlem d’idees i de símbols que no tenen res a veure ni amb la violència ni amb cap vulneració de drets, per descomptat. L’argument de Vidal-Folch era el mateix que el de García Albiol, dit sigui de passada, cosa que no afegeix ni resta cap valor argumental a cap dels dos. Hi havia, però, un moment fatídic en què aflorava una mena de lapsus en relació -poca broma- a la titularitat de la democràcia a Catalunya. Sovint s’acusa un cert nacionalisme tronat de repartir -o de denegar- carnets de patriota. Però hi ha actituds més pujades de to, com podran comprovar a continuació, quan un es declara el titular de la tradició democràtica a Catalunya com aquell qui es posa un clavell a l’orella. Atenció a la tercera frase: “[L’estelada] es facciosa, porque representa solo a una facción de la ciudadanía catalana. Es antinacional, porque se pretende opuesta al símbolo nacional catalán por excelencia, la senyera, consagrada como oficial en el Estatuto. Y carece de tradición democrática, porque durante la dictadura los jóvenes rebeldes nos congregábamos a la sombra de las cuatro barras (y de la bandera roja): y su competidora, hélas, nunca comparecía ”.

A quina tradició democràtica es refereix? ¿A l’herència de l’Atenes del segle V abans de Crist? ¿Al llegat de la Revolució Americana o Francesa? No, home, no! La tradició democràtica és el que feien certs joves al carrer Tuset a la dècada dels setanta. ¿Eren seguidors de Jefferson, de Tocqueville, potser? Bah, aquests dos només són una insignificant nota a peu de pàgina a les dures tribulacions d’aquells “joves rebels” que es bevien el món al Bocaccio. Tot el que no tingui a veure amb aquell episodi ultraconcret i les persones que el van protagonitzar, en definitiva, queda fora de la nostra tradició democràtica. Deunidó... Estic segur, com he dit abans, que es tracta d’un lapsus. En canvi, l’enigmàtic parèntesi que constreny “la bandera roja” crec que és més conscient i premeditat, ateses les dates. I és que aquest mes es commemora una de les bogeries col·lectives més dramàtiques de la història recent, i està presidit per tot de coses roges: un llibre roig, una bandera roja i molta sang del mateix color. Parlem de la Revolució Cultural xinesa, òbviament. Heus aquí, potser, la raó de l’estranya crossa tipogràfica, dels prudents o cautelosos parèntesis entorn de la bandera roja i també de Bandera Roja, el partit polític.

Hi ha tota una generació de joves europeus -no només catalans- que es van desvincular de la tradició democràtica i van optar -ni que fos a nivell retòric, mentre feien dringar els glaçons del whisky- per experiments sinistres com la Revolució Cultural. Increïblement, aquell despropòsit no només no va constar mai en acta, sinó que, a més a més, els va transformar en els propietaris o marmessors de la tradició democràtica. De quina? Heus aquí l’origen del dubitatiu parèntesi de l’article. Parlar avui de democràcia evocant alhora els vells i bons temps en què alguns explicaven meravelles de la Xina destruïda per adolescents armats és complicat. Molt, molt complicat. Ningú no pot negar que algunes d’aquelles persones -molt poques- es van jugar la vida enfrontant-se realment a la dictadura franquista (les diatribes de bar de facultat i la xerrameca de cinefòrum no compten). La seva bandera, en tot cas, tendia a ser més aviat negra i roja, no només roja. Ningú no pot negar tampoc que el PSUC va ser una peça clau en la recuperació de les llibertats i el manteniment de la dignitat nacional de Catalunya.

Aquí, i en general a Europa, s’han produït greus equívocs sobre qui forma part de la tradició democràtica i qui n’està al marge. Mentre milions de xinesos innocents patien vexacions indescriptibles, alguns joves occidentals es referien despectivament a la “democràcia formal” o la “democràcia burgesa”. No hi creien en absolut. Que ara se’n considerin els propietaris ens recorda la precarietat de la memòria col·lectiva. Tinc bons amics que, com Vidal-Folch, van militar a Bandera Roja; no parlo pas amb agror. Només demanaria una mica de respecte per altres banderes que, no havent-se embrutat amb taques tan llefiscoses, ara no han de pagar la factura de la tintoreria de la Història.

stats