23/06/2015

La hipòtesi de la mina d’or

3 min

Suposem que d’aquí un parell de setmanes es localitza una immensa bossa de petroli o una mina d’or de proporcions inaudites en algun lloc de la geografia catalana. Suposem que tot es fa com Déu mana —i com la llei disposa— i, en conseqüència, l’explotació d’aquella riquesa reverteix positivament en el conjunt de la població, no només en els titulars de la concessió, que sempre és pública. Seguint amb la hipòtesi —no es tracta d’un raonament contrafactual: és un fet possible—, imaginem ara que en el termini d’un parell d’anys la renda per càpita dels catalans s’incrementa un 20% de manera directa, però també indirectament en esdevenir quasi gratuïts determinats serveis bàsics relacionats amb l’energia. Tot plegat animaria el consum, etc. Posats a continuar fantasiejant, suposem també que a mitjà termini el canvi ens porta a una situació econòmica com la de Noruega, on la clau del benestar rau justament en els grans jaciments petrolífers que es van començar a explotar a partir del 1969. Cito el país escandinau per subratllar de nou que no estem plantejant cap conte de fades, sinó una realitat possible.

Doncs bé, en un escenari d’aquest tipus, ¿quines expectatives electorals tindrien els nous populismes que ha fet aflorar la crisi? Penso que la pregunta és pertinent en la mesura que ara molts insinuen —o afirmen— que s’ha produït un canvi substancial de valors polítics, una transformació ideològica profunda, un gran gir, etc. És realment així? Estic convençut que no, i en cas contrari em preocuparia molt: el fet que en molts llocs s’hagi passat de cop i volta d’una majoria absoluta del PP a corporacions municipals amb gent d’extrema esquerra reflectiria massa cruament una volubilitat quasi irracional. Prefereixo pensar, doncs, que l’explicació és una altra: una resposta conjuntural a una situació sense precedents, la de la crisi econòmica que va començar el 2008. Un cop travessat el pedregar, aquesta actitud reactiva que ara sembla tan articulada i militant perdrà probablement el seu sentit.

No sé si és poc o molt probable que trobem una mina d’or o un jaciment de petroli. Diria que més aviat poc, per desgràcia. Sí que sembla raonable pensar, en canvi, que els escandalosos índexs d’atur, els contractes precaris o les fallides d’empreses s’aniran corregint positivament. De fet, encara que el nombre d’aturats continua sent intolerable, s’està mostrant una tendència esperançadora que seria ridícul negar. Això no és el mateix que ensopegar amb una mina d’or, certament, però implica una tímida —i suposo que lenta— recomposició econòmica de les classes mitjanes i populars. Al País Valencià o a les Balears molta d’aquesta gent fa només quatre dies que votaven el PP. De fet, eren la majoria. Bé, per ser encara més exactes, la majoria absoluta... i durant anys. ¿Algú creu realment que la seva ideologia ha experimentat una transformació tan radical en qüestió de mesos? Em semblaria molt estrany. És més raonable pensar, doncs, en una actitud reactiva, conjuntural i, probablement, amb poc recorregut.

En contraposar simètricament “l’eix nacional” amb “l’eix social” s’oblida la hipòtesi (per descomptat metafòrica) de la mina d’or. La gent pot passar de votar la dreta a apostar per l’extrema esquerra en qüestió de setmanes, però els sentiments d’adscripció nacional (o altres, com els religiosos) solen ser molt més estables —canviants, com totes les coses humanes, sens dubte, però molt més sòlids que altres referents—. Amb mines d’or o sense, la gent se sent catalana, o neozelandesa, o italiana —o musulmana, o catòlica, o jueva— d’una manera, en general, duradora. Per tant, tota aquesta fraseologia dels “eixos”, que sempre m’ha semblat una simplificació, parteix d’una més que dubtosa equiparació de coses que són molt diferents. És probable que d’aquí un temps, espero que curt, de desnonaments se’n parli molt menys perquè, si tot va bé, el problema ja no presentarà la mateixa virulència dels darrers anys. Em costa imaginar, però, que les inquietuds nacionals —no només la catalana— es dilueixin de cop i volta, per art de màgia. Les qüestions socials concretes que es debatien fa un segle, el 1915, tenen poc o gens a veure amb les actuals. En canvi, la qüestió de fons de les “estructures d’estat” en temps de la Mancomunitat de Prat de la Riba i la que es planteja avui és substancialment la mateixa. Qui el dia 27 de setembre sigui incapaç d’entendre la diferència entre aquestes qüestions i les altres pot cometre una gran errada que, en aquest cas, afectarà les generacions futures.

stats