Publicitat
Publicitat

La llengua de Moncada

Ara fa tot just una dècada, el 13 de juny de 2005, va morir el meu bon amic Jesús Moncada. Amb els escriptors -i també amb certs vins blancs, com el Sauternes- cal esperar almenys 10 anys per començar a determinar-ne la qualitat i, sobretot, la durabilitat. L’obra de Moncada ha passat el test amb nota: no només no ha caducat, sinó que ha adquirit una pàtina que la millora. No es pot dir pas de tothom, això. Moltes plomes rutilants de la dècada del 1970 avui no resulten digeribles, per no dir una altra cosa. Les novel·les i relats de Moncada, en canvi, són tan plausibles avui com a finals dels vuitanta (la multitraduïda Camí de sirga, per exemple, és del 1988), i la llengua que va emprar l’escriptor de Mequinensa, també. És d’això del que voldria parlar en aquest article, justament perquè el debat sobre l’ aggiornamento del català no ha fet més que començar. Del cas de Moncada penso que se’n pot treure alguna conclusió interessant.

Vaig néixer a la Granja d’Escarp, a tocar de Mequinensa, un poble amb el qual tinc variats vincles familiars i sentimentals. La llengua que allí es parla la conec prou bé, i per això em faig un tip de riure quan alguns crítics que amb prou feines han sortit de l’Eixample algun cap de setmana troben l’obra de Moncada plena de “dialectalismes”. A banda de l’ús del verb eixir, d’altra banda normatiu, i d’algun altre element anecdòtic, la llengua literària de Moncada té poc a veure amb la llengua parlada al seu poble natal. El mateix es pot dir del registre del també amic Francesc Serés, que s’expressa amb un exquisit català normatiu, gens dialectal, molt diferent del que es parla a Saidí. Curiosament, qui sí que va escriure un llibre de relats en un desconcertant català no fabrià va ser un escriptor que va morir massa jove, abans de fer els 25 anys: Joan Barceló (Menàrguens, 1955 - Barcelona, 1980). Miracles i espectres és un text extraordinari en tots els sentits, i recull amb tota precisió de detalls fonètics, sense concessions a la norma fabriana, el parlar de la Noguera. En qualsevol cas, es tracta d’una anècdota mancada d’intencions polítiques disgregadores o secessionistes. Moncada sempre va tenir molt clar que aquesta via no portava enlloc. Repetia que no tenia cap intenció de ser “un poeta de campanar”, d’aquests que fan reculls tronats que sempre es titulen Cançons i rondalles o alguna cosa per l’estil. La voluntat de Moncada va ser la d’escriure en català, i punt. És una qüestió de pura normalitat, però també de conviccions, evidentment. Si els escriptors andalusos escriuen en espanyol, no en “andalús”, ¿per què algú nascut a Mequinensa ha d’escriure en “mequinensà”? Repeteixo el concepte, per si no ha quedat clar: normalitat.

La llengua que es parla al Segrià “sona” diferent de la que es parla a Montuïri, al bell mig de Mallorca, o a Begur, o a Alcoi. Això passa a tot arreu i en qualsevol llengua, i només algú molt ignorant -o molt malintencionat- en pot treure rèdits polítics. Per descomptat, la llengua que es parlava en l’època de Fabra i l’actual no són iguals. Això tampoc no constitueix cap raresa ni cap misteri, sinó el destí de tota llengua viva. No és cap cosa específica del català. L’anglès victorià, posem per cas, té poc a veure amb el que es parla a les sèries de televisió nord-americanes. Així, doncs, ¿on rau el problema de retocar la norma? En el fet que, com se sol advertir als sospitosos habituals, tot el que diguin podrà ser utilitzat en contra seva... Vull dir que, en determinades circumstàncies, paga la pena de ser molt prudent a l’hora de remenar cireres normatives. La reforma de Fabra no constitueix cap fita sagrada o intocable, evidentment, però sempre serà millor que una suma d’ocurrències circumstancials. Va sorgir en un context molt concret, en el si d’un català on hi coexistien arcaismes tronats amb castellanismes acabats d’importar. En aquell fangar desolat només hi podien xipollejar els epígons més decadents, el teatre de Pitarra i coses per l’estil (per això la poesia de Verdaguer és gairebé un miracle). No crec que aquesta sigui la situació d’avui. De fet, no crec que una reforma normativa més o menys profunda resolgui el veritable problema del català del segle XXI, que és el seu ús social.

Torno a Jesús Moncada, en el 10è aniversari de la seva mort. El seu món literari és encara vigent perquè, entre altres coses, la màquina amb què va ser construït, la llengua, no era una mímesi circumstancial del català que es parlava llavors, ni es basava a espigolar paraules pels camps estèrils de les modes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT