Publicitat
Publicitat

Ser moderns

Dijous passat vaig assistir a l'entrega dels Premis Nacionals de comunicació, al Palau de la Generalitat, un dels quals va ser justament per a aquest diari que el lector té entre les mans. L'enhorabona a tota la gent de l'ARA, entre els quals m'incloc modestament. Vostès saben que aquest és un diari raret, en el millor sentit de la paraula, que conrea coses tan extravagants avui dia com l'optimisme (malgrat que predicar l'apocalipsi, no ens enganyem, dóna més rèdits). Vostès saben igualment que aquí parlem de la cosa nacional amb pocs complexos, amb naturalitat. Amb normalitat. Doncs bé: crec que això i unes quantes coses més fan que aquest diari pugui ser titllat de modern, en el sentit específic al qual em referiré en aquest article. En l'acte que els comento, el terme modernitat va sorgir en diverses ocasions, inclosa l'exposició de cloenda que va fer el president Mas. Què hi té a veure, tot això de la modernitat amb el procés de transició nacional? Al meu entendre, moltíssim.

En els seus inicis, el catalanisme fou bàsicament un moviment de modernització. El regeneracionisme espanyol, també. Tots dos sorgeixen en plena febrada romàntica, i això fa que les idees substancials quedin sovint cobertes per una pàtina molt tronadeta. I és aquí on convé distingir el gra de la palla. El catalanisme neix com a moviment de modernització perquè no té cap altre remei que mirar cap a Europa. En un país amb una aristocràcia de debò -no amb títols de pa sucat amb oli del temps de la Restauració- la burgesia té un referent clar. Mira en aquella direcció. És el cas d'Espanya, i molt especialment de Madrid. En un país sense aquest estament, com és el cas de Catalunya -fet que sempre va subratllar Josep Pla-, no queda altre remei que mirar cap a una altra banda: cal buscar models, o miralls, d'una altra procedència. Això és el que li va passar a la burgesia barcelonina de finals del XIX, i això és precisament el que explica la seva arquitectura i moltes altres coses. Per descomptat, aquest reflex mimètic també té els seus perills, el més terrible dels quals és passar-se de modern i esdevenir un simple esnob. A Catalunya tots els corrents i modes del segle XX van tenir sempre una traducció hiperbòlica i un punt afectada, des de l'anarquisme als anys vint fins a la psicodèlia als anys setanta, passant per totes i cadascuna de les coses que es van fer i desfer a Europa. Cada cultura té una determinada traducció del mal gust, del kitsch . Hi ha un kitsch espanyol, com hi ha un kitsch francès, o fins i tot un kitsch hispanofrancès: Luis Mariano. L'especificitat catalana consisteix a ser exactament modernet . No dic modern, no: dic modernet . Convé evitar-la de totes passades, aquesta malaltia.

L'herència natural del regeneracionisme espanyol, que podríem concretar en el món de la Residencia de Estudiantes a la dècada del 1930, va quedar brutalment escapçada per la Guerra Civil i la dictadura del general Franco. Si el catalanisme va seguir viu és perquè no estava lligat a cap institució pública concreta: era alguna cosa més que la Mancomunitat, o fins i tot que la Generalitat. Aquest fet ha estat subratllat en moltes ocasions, i convé no oblidar-lo ara: aquí la roda grossa la mou la gent, no les institucions públiques. I qui no s'ho cregui, que remiri amb atenció les imatges de les dues darreres Diades. Ser modern vol dir, entre altres coses, entendre que el nervi d'una societat no s'ha de basar en el dirigisme institucional sinó en les inquietuds i en la voluntat autònoma d'aquella mateixa societat. Si l'aspiració a un estat propi no va acompanyada d'aquesta consciència, malament rai. Al segle XXI, l'Estat té el recorregut que té, no el que tenia fa mig segle. En aquest sentit, tenim davant nostre una perspectiva excitant: inventar coses rares, en el millor sentit de la paraula, i no repetir esquemes que ja estan manifestament periclitats. D'altra banda, el preu de la repetició d'aquests vells esquemes pot arribar a ser massa alt.

Gaudí imaginava els edificis a l'inrevés, fent el càlcul de forces per mitjà d'un sistema de contrapesos on els murs de càrrega i les columnes estaven invertits. És un bon exemple a seguir: d'aquestes mirades rares, d'aquesta originalitat arriscada que fuig corrents dels camins transitats, n'ha sortit el bo i millor d'aquest país. En un moment com aquest, toca fer bé les coses, i fer-les sense por a saltar-se aquestes homilies monocordes dels fulls de ruta, els argumentaris de partit i altres aparells ortopèdics per a gent sense imaginació.