27/12/2016

Una possibilitat (remota) de pacte

3 min

Sí, d’acord, ja ho sé: les possibilitats d’un pacte entre el govern català i l’espanyol per arribar a un consens de mínims sobre un referèndum per la independència són irrisòries. Com que això ja ho sabem, no cal donar-hi més voltes. És gairebé segur que de pacte, o alguna cosa que s’hi assembli, no n’hi haurà cap. Ha quedat clar, oi? Del que parlarem aquí, per tant, és d’una altra cosa: de la manera com Espanya podria aprofitar intel·ligentment aquesta situació per reforçar i consolidar els seus interessos. És tot just aquí on hi hauria una possibilitat remota de pacte. Un polític simplement pragmàtic -no cal ni que fos gaire astut- es miraria les coses d’aquesta manera, en comptes de plantejar-les testicularment. Hi ha, si més no, quatre arguments per provar d’estipular un marc acordat que, amb tota probabilitat, afavoriria els interessos del govern espanyol fins i tot a llarg termini.

En primer lloc, el sol fet d’accedir a pactar ja seria llegit per molts com un acte de solidesa institucional, de maduresa democràtica i de respecte a la ciutadania. El Regne Unit va actuar així, i els escocesos, d’una manera ben clara, van decidir quedar-s’hi. Heus aquí una bella paradoxa: s’hi van quedar precisament perquè tenien la possibilitat d’anar-se’n. Viure en un país així, doncs, paga la pena. Cameron fins i tot va arribar a jugar la carta equívoca de la magnanimitat. El que en realitat era el resultat d’un simple acord polític passà a ser un acte de suposada generositat i amistat envers els escocesos. Així ho van llegir molts que van votar que ja estaven bé on estaven. En cap moment es van sentir una colònia o, simplement, una comunitat maltractada. Si Espanya fes el mateix, la jugada tornaria a funcionar com un rellotge. El respecte és un intangible essencial a l’hora d’entendre certes respostes col·lectives.

En segon lloc, no és el mateix preguntar-li al personal si vol formar part de la nova República Catalana -sona molt èpic i engrescador- que dir-li, en termes disjuntius, si prefereix una aventura incerta a quedar-se ben calentonet en el si de la Unió Europea, etc. No, no és pas el mateix. En el primer cas, la pregunta afavoriria amb claredat els interessos independentistes; en el segon, òbviament, els dels unionistes. No són els termes purament formals de la pregunta els que farien variar el resultat -la gent no és tan tonta- sinó el seu rerefons profund, cosa que vol dir qüestions de debò. A més a més, ¿algú creu seriosament que el govern català deixaria de convocar el referèndum per un matís en la pregunta? Això no ho entendria, ni ho acceptaria, la majoria de la gent. Aquesta consideració és més important del que sembla.

En tercer lloc, la majoria de les prospeccions demoscòpiques serioses -no parlo de la típica rucada feta amb un filferro i un cordill perquè ens doni la raó- no donen cap avantatge significatiu a l’opció independentista. Com molt bé va explicar fa unes setmanes el director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), Jordi Argelaguet, ara mateix no hi ha cap opció clara, sinó una polaritat que oscil·la -molt poc- en funció de la conjuntura política del moment, tot i que l’opció del no ha crescut significativament des del juliol. Què passaria si fos justament el govern espanyol qui promogués el referèndum? No ho sé pas, però és raonable pensar que asseguraria el no. La raó és ben senzilla: els seus partidaris ja no tindrien llavors la sensació de jugar només a la contra, sinó de fer una proposta constructiva a la totalitat dels catalans, i amb una bona imatge d’Espanya com a teló de fons. Cavall guanyador claríssim.

En quart lloc, i finalment, un referèndum que acabés en un no permetria consumar la gran fantasia eròtica del nacionalisme espanyol: neutralitzar les aspiracions últimes del nacionalisme català almenys durant una generació. Neutralitzar-lo democràticament, per ser exactes. Després d’un referèndum pactat i amb garanties, certs arguments relacionats amb el franquisme, etc., ja no podrien ser esgrimits, per exemple. I pel que fa a la legitimitat internacional, no cal ni afegir una síl·laba: és ridículament evident que els interessos espanyols en sortirien reforçats.

Doncs bé, malgrat el que acabo d’exposar, estic plenament convençut que el govern espanyol no accedirà mai a pactar un referèndum i, a més, jugarà molt agressivament al tot o res. És una vella tradició, una marca de la casa, i serveix per explicar, entre altres coses, que mentre que els anglesos tenen la Commonwealth i els francesos la Francophonie, els espanyols s’han d’acontentar amb el festival de l’OTI.

stats