Publicitat
Publicitat

Les receptes i la Providència

La qüestió de l'euro per recepta, sumada a la recent sentència del Tribunal Constitucional, hauria de reobrir (en realitat, d'obrir) un debat profund sobre la naturalesa d'un sistema al qual atribuïm un origen inventat. Parlem d'igualtat, de drets adquirits, de conquestes socials, de progressime i d'altres coses que sonen molt bé, però a la vegada evitem púdicament certs referents que ens semblen vergonyosos. Crec que remetre'ns a l'origen real de tot plegat permetria entendre moltes coses que ara semblen contradictòries. Al final, tot encaixa. La base d'allò que podríem anomenar genèricament seguretat social té ben poc o gens a veure amb l'èpica de les conquestes populars i molt, en canvi, amb un paternalisme franquista que tenia com a principal objectiu la immobilització social (o dit més cruament: que el personal s'estigués quietet gràcies a la seva dependència de l'Estat). Està molt bé que alguns partits i sindicats d'esquerres s'embolcallin amb aquesta bandera, per descomptat; però no resulta admissible que vulguin oblidar l'origen històric directe d'allò que defensen (ni és honest que ho facin, a més, des d'una suposada superioritat moral).

Moltes persones grans quan van a un centre d'atenció primària encara s'hi refereixen com "el Seguro". D'on surt, aquest terme? L'origen és ben senzill: el Seguro Obligatorio de Vejez e Invalidez, o SOVI, va ser instaurat pel règim franquista l'any 1947. La consolidació definitiva del Seguro com a model antiliberal de gestió pública es produeix el 1963, quan les Corts franquistes aproven la ley de bases de la seguridad social . Després s'acaba d'arrodonir amb altres disposicions jurídiques fetes entre el 1966 i 1967, i culmina amb la ley de financiación y perfeccionamiento de la acción protectora del Estado , el 1972. Aquí hem jugat a confondre aquestes disposicions de l'Espanya franquista amb un estat del benestar que suposadament s'hauria conquerit en paral·lel a les llibertats democràtiques. Això, ras i curt, és mentida. També és fals que tot plegat ens equipari a Europa, on una bona part dels medicaments i de l'assistència surten de la butxaca dels usuaris, on la norma és -i era, ja abans de la crisi- el copagament.

En tot cas, l'argument no vol ser un primari "com que ho va inventar Franco, està malament", etc. No: el problema que sempre hem intentat bandejar, perquè ens feia moltíssima nosa, és què significa públic i privat al segle XXI, no al segle XIX o a la dècada del 1950. Resulta ruboritzador, per exemple, que el 2013 encara confonguem públic amb funcionarial , i privat amb empresarial . Aquesta identificació absurda és justament la que ha volgut reenfocar... Barack Obama. Als Estats Units la distorsió es viu, en general, en un sentit oposat al d'aquí, però, al capdavall, és exactament la mateixa.

Independentment de quina sigui la nostra opinió sobre aquest tema, quan parlem de l'euro per recepta o de moltes altres coses per l'estil, hauríem de tenir present que la qüestió de fons és la de la tipologia d'estat que avui trobem raonable o bé inassumible. Al segle XIX, quan la rigidesa de les classes socials resultava extrema, el marxisme constituïa una resposta plausible. Qui naixia pobre solia morir pobre; i qui tenia la sort de néixer ric ho era fins i tot després de la mort (els panteons de mides delirants del segle XIX servien tot just per certificar-ho). Les coses ja no són així, i la crisi ho ha deixat claríssim, tant per bé com per mal. Fins i tot a escala individual, el que és normal és que al llarg de la nostra vida ja no experimentem l'enganyosa quietud a què aspirava " la acción protectora del Estado " en temps de Franco. Entenc que hi hagi gent que l'enyori, però em sembla impresentable inventar determinats romanços per desvincular-se d'aquest origen incòmode. O, tant és, reclamar la continuïtat de les condicions laborals de les empreses de l'INI franquista, però apel·lant fantasiosament a la socialdemocràcia sueca.

¿Encara volem un État-Providence ? En cas que la resposta sigui que sí, cal respondre per força a una segona pregunta: com el paguem? Últimament el truc consisteix a parlar només del frau fiscal. Molt bé: suposem que el tenim sota control, és a dir, que disposem de tres o quatre mesos més per pagar una societat envellida on aviat a cada contribuent li tocarà un jubilat. Repetim la pregunta, doncs: com ho paguem, tot això? L'euro per recepta era una manera d'alleugerir infinitesimalment el problema, però s'ha tornat a optar per " la acción protectora del Estado ". Protectora, providencial, càlidament paternal.