Publicitat
Publicitat

Una remor familiar

Per als que tenim una certa edat -i, per descomptat, per als més vells de la colla- la remor que se sent aquests dies, el so ambiental omnipresent a les barres dels bars i als taxis, a les parades del mercat i als bancs dels parcs, resulta ben familiar. De fet, és si fa no fa la mateixa d'ara fa exactament 37 anys, la tardor del 1975. Espanya estava a punt de perdre una part del seu territori que feia 266.000 km, és a dir, la meitat de l'actual superfície de l'Estat. El general Franco agonitzava. La línia que separava la incertesa de la por era molt prima i borrosa. El que passa és que n'hem conservat una imatge ben equívoca, de tot allò. A Bocaccio, per exemple, hi regnava la joie de vivre : els pares d'una part substancial de la clientela havien guanyat una guerra, i ara els seus fills es disposaven a guanyar una transició -ho van aconseguir tot just l'octubre del 1982, ara fa trenta anys-. Tot encaixava, malgrat que la incoherència fos, en tots els sentits, bestial. Per resumir-ho en un cas paradigmàtic: Jaime Gil de Biedma (tot un símbol de certes coses) era l'oncle matern d'Esperanza Aguirre (tot un altre símbol de certes altres coses, ben oposades a les primeres). Si deixem de banda aquell retrat falsíssim -però, increïblement, acceptat encara com una cosa fidedigna- ensopegarem amb un món ideològicament pueril, on podríem confondre la ingenuïtat més banal amb un entusiasme polític que, en realitat, era molt minoritari. Podem fer la mateixa observació respecte d'uns suposats grans canvis socials que llavors només eren un reflex trivial de la moda, i estaven associats a una actitud mimètica cap als turistes o les sèries televisives nord-americanes dels anys setanta. Canvis socials? Puerto Hurraco!

Aquests dies, observant el patetisme gestual i argumental de Bono o d'Aznar, els seus tòpics tronats i previsibles de iaiones a la sala d'espera del dentista, els meus records han retrocedit 37 anys de cop i volta. Aquest to inconcret, entre amenaçant i atemorit, era el mateix que feien llavors moltes persones de l'edat actual d'Aznar i Bono. Remugaven prediccions catastrofistes i un punt delirants: el món estava a punt d'ensorrar-se, la misèria i l'anarquia regnarien, i no ens voldrien mai al Mercat Comú, com es deia aleshores. Mentien sobre el seu passat, sobre el seu present, sobre el seu futur, i modulaven els atacs d'amnèsia com aquell qui busca una emissora al dial. Segons cap on anés la conversa, recordaven la Guerra Civil amb tot luxe de detalls i, segons com, feien veure que no havia existit. La simetria amb l'actualitat és total. El Mercat Comú ara es diu Unió Europea, però el concepte es continua fent servir per amenaçar. Fins i tot es tornen a utilitzar contraposicions que recorden la putrefacta dicotomia entre ruptura i reforma , com si en aquests 37 anys no haguéssim après res, com si tot hagués consistit en una paròdia en què fèiem veure que havíem madurat.

Al començament de la Transició, les llibertats democràtiques s'associaven sistemàticament a la conflictivitat laboral, a l'enfrontament civil i a la destrucció d'un ordre que feia por deixar enrere. Els més extremistes - el búnquer - ho plantejaven d'una manera exagerada i histèrica; els anomenats aperturistes s'expressaven d'una altra manera, però, en el fons, tenien les mateixes pors. Ara, en un moment decisiu de la transició nacional catalana, s'està generant un discurs gairebé idèntic al d'aquells anys. Per això la remor ens resulta tan familiar: ens faran fora de la Unió!, (llavors era el Mercat Comú, que es considerava impenetrable); s'enfrontaran les dues Catalunyes !, (llavors eren les dues Espanyes ), etc. La cançoneta és sorprenentment semblant i això no deixa de ser una notícia boníssima: vol dir que les coses van com han d'anar.

La Transició es va basar en una cosa tan senzilla com el consens per deixar enrere un món agònic i inviable. El preu d'aquell consens -que no era altre que una amnèsia col·lectiva premeditada- tenia greus conseqüències a mitjà termini. Les vam anar veient després. Vam fer veure que Joan Carles I no era el successor designat per Franco, posem per cas. Vam fer veure que els Gil de Biedma havien perdut, i no pas guanyat, una guerra. Aquest és el luxe que la transició nacional catalana no es podrà permetre: l'era del Google i l'amnèsia son com l'oli i l'aigua. Tot plegat complica el consens polític però alhora garanteix la lucidesa, estat d'ànim ideal per a un futur on pretenem viure contents sense estar forçosament enganyats.