16/04/2017

La Catalunya Monty Python i la resurrecció a Saturn

3 min

Hola. Vinc d’una família desestructurada. Ja no recordo quan hem menjat junts a taula. Rumio. La nostra vida és una pel·lícula d’hòsties de súper 8 Cine Exin. Mireu. Veig l’oncle Lluís Companys esventat. 14 d’abril de 1931. Balconing a l’Ajuntament. Proclama la República. Veig l’avi Francesc Macià corrent a l’estil Speedy Gonzales. Balconing Diputació. Proclama la República Catalana. ¿Mar o muntanya? Marsupial o musaranya? Qualsevol fet a Catalunya clona ovelles Dolly vacil·lants. Som Hamlet amb llana. Som una família tan dubitativament plural que acabem sent singularment anormals. Espereu, ara tindrem trigèmins.

15 d’abril. Del dubte balconing al dubte mediàtic. La premsa: “Proclamación de la República en Barcelona ” ( La Vanguardia ); “A l’Ajuntament de Barcelona el senyor Companys proclama la República. A la Diputació el senyor Macià proclama l’Estat Català” (La Veu de Catalunya ); “Proclamació de l’Estat Català” ( El Matí ). Som la punyetera realitat 3D. Busqui, compari i, si troba res millor, compri! Regalem la realitat als irreals. Però a la vida sempre s’acaba sortint amb la seva l’àcid clorhídric. Tot és un instant. I sempre guanya un. Macià, el que diu: “Proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”. Sempre ho fem tot així: soc pit de pollastre. I llomillo de la cresta. Però també formo part de la costella del xai que va parir la sargantana. I ens ho vam fotre tot.

17 d’abril. Després d’uns dies d’al·lucinació col·lectiva de mandonguilles amb sèpia nacional vam empassar. Passem de República Catalana a Generalitat. Crec que el CSI de Santa Maria Dubitativa ha investigat poc això. Llegiu aquell dia The Times : “El coronel Macià té fermament al seu costat la totalitat de Catalunya, i això ell no ho ignora. El poble mai oblidarà que de l’any 1714 ençà està sota el jou d’Espanya, i en conseqüència està decidit a no afluixar per menys que una igualtat consorcial per al futur”. Generalitzats. I l’Estatut de 1931, aprovat fins i tot pels ratolins amb narcolèpsia, desgeneralitzat i destrossat com un míssil de Donald Trump llançat des de la seva permanent. I no van parar. I no vam parar. Recordem l’SOS d’Agustí Calvet (Gaziel ), director de La Vanguardia, aquells dies de (des)República avisant el president Companys: “Ja ho està, de dividida [Catalunya]. Ens barallem com ximples i estem enemistats com perfectes imbècils. Alguns de nosaltres ja han començat d’anar a cercar ajuda a Castella contra els seus enemics de dintre de Catalunya. Si continuem així, n’hi haurà per poc temps. A l’Espanya castellana i castellanitzada tot treballa contra nostre i, si nosaltres també ens posem a treballar en contra de Catalunya, el joc serà qüestió de poques taules. Resum: si jo governés Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és L’ÚNICA”. I es van desunir i van morir. Pren-ne nota, 2017.

Setmana Penosa i poc Santa. Hola, Jesucrist. O hauríem de dir: Hola, Brian. Catalunya torna a viure dins de la pel·lícula dels Monty Python La vida de Brian. L’altre Jesucrist. De conya. Del Front Popular de Judea. De l’escissió, de l’escissió, de les tisores infinites de la circumcisió. Fins a la baralla mil·limètrica escindida final. La victòria del no res. Dies de penitència. A qui hem de crucificar d’una vegada és a la Catalunya Brian. Mentre esperem una nova resurrecció del país. Fins que Jesucrist es cansi de nosaltres. I ens crucifiqui i ens vengui com a mobles per decorar la República Independent de les Cases de Saturn. Allà hi ha vida.

stats