E.T., l’extraterrestre, al Dia Sense Cotxes
BarcelonaFrontera passeig de Gràcia- Diagonal. La barrera de tanques metàl·liques només s’obre per deixar passar els autobusos. “Així tot el dia”, diu un noi amb un peto verd fosforescent. Endavant si teniu el salconduit de tracció humana i animal. Benvinguts a un país extraterrestre. Benvinguts al Dia Sense Cotxes (el darrer cop es va fer el 2003). Camineu per una ciutat postnuclear fins al passeig de Sant Joan (és un dels trams d’onze carrers tallats al trànsit). Utopia verda. De color estora de camp de gespa artificial. A sobre els ciutadans supervivents llegeixen el diari o recol·lecten musaranyes en cadires de fusta d’arcàdia onírica. “És que és gratis”, diu un home mentre la seva dona l’estira per emigrar del paradís. Nàufrags de l’asfalt. Deambulant. Sense record. Cap a on anar? Verd enllà.
Les bicicletes elèctriques amb seient de color codony esperen afilerades. Els astronautes que trepitgen el terra de betum les miren com artefactes del futur. Rampa de llançament. 10, 9, 8, 7.... I surten disparats cap a l’espai. “La vols provar?”, em diu l’Alfredo. Ja sóc damunt. E.T., l’extraterrestre. Pedalo, pedalo... Vull passar de la troposfera a l’estratosfera. Atenció: forat negre. Nyic-nyic. Frenem. “Quin tall més cutre ”, diu una criatura amb tota la família pilotant bicicletes. Rosselló-Diagonal ens recorda que els vehicles de motor tallen pels costats el nostre somni uns minuts de semàfor. Tic-tac. Mirem la Casa de les Punxes. Modernisme selenita. Vegetalisme de maó. I davant. A la superfície de quitrà s’erigeix una construcció postmoderna: castell ludoteca mòbil. Nens pintant i desconstruint altres mons.
Ja som a l’estratosfera. Pedalo sense gravetat. Música postapocalíptica. Sonoritat de SOS d’una odissea sense espai. Altaveus a la performance de dansa: “Tres noies en un cotxe aparcat, la ciutat i la calma”. Així és: cossos de noies com éssers no identificats arrebossant-se com croquetes per dins i fora del cotxe. “¿Això què és?”, pregunta un nen pilotant un patinet a sa mare. Ella: “Mmmmm...” Sens dubte: ja hem pujat a la mesosfera. Aquí dalt hi podeu trobar de tot: guàrdies urbans a cavall. Cotxets de nen sense nen amb pare a punt de xocar amb un asteroide paperera. Pluja de bicicletes meteorits. Astronautes de petit pas per a l’home però gran pas per a la humanitat. Criatures circulant amb sonòmetres que ja han degut rebentar per la música de les noies arrebossades. Micro planetes circuit bicicletes infantils. Amb els seus stops, passos zebra, pàrquings... Amb la intel·ligència artificial dels nens. “No sé si pots passar per aquí”, diu el pare. “Sí, papa, tinc preferència”, dispara amb l’espasa làser. Pedalant, pedalant, més amunt. Fins a la ionosfera.
“Papa, vull ser autobusera”
Un autobús elèctric aterrat. Una nena rient a tot drap mou el volant. “Papa, vull ser autobusera”. I el pare es desconnecta de la gravetat de cop. Llums i sorolls no identificats. “Mama, tinc por!”, xiscla una nena quan veu una criatura de color blau i groc fosforescent: un mosso d’esquadra de trànsit. Escena E.T., “casa meva”. El policia li regala un medalló reflector. Un talismà per orientar-se a les nits sense estrelles. I la nena riu terrenalment. Mentre els nens pugen a les motos i fan anar les sirenes i les llumetes blaves de nau espacial. Pedalem fins a la frontera. A l’espai exterior: Pit-pit; rrrrrrrr; zummmm; mec-mec.... pataplaf! Benvinguts al planeta Terra.
