09/08/2016

Formigues ballant pasdobles

2 min
Formigues ballant pasdobles

Les festes majors d’estiu als anys quaranta són unitats de cures intensives. Són hospitals de l’ànima. Ningú vol recordar l’explosió nuclear de la guerra. Però el paisatge a la plaça és de cartilla de racionament humana. Sona Concha Piquer: “A la lima y al limón, tú no tienes quién te quiera. A la lima y al limón, te vas a quedar soltera. Qué penita y qué dolor. Qué penita y qué dolor, la vecinita de enfrente soltera se quedó. Solterita se quedó. A la lima y al limón. La vecinita de enfrente no, no, nunca pierde la esperanza. Y espera de noche y día, sí, sí, aquel amor que no pasa...” No hi ha homes. Ho recorda la meva superpadrina, Rosa Finestres Oliva: “Anaves a una festa major i una majoria de noies maques i quatre noiets, perquè molts van tardar a venir dels camps de concentració, de l’exili... No era animat com abans. No hi era, allò de la joventut...” Les festes majors d’estiu són ballar amb fantasmes sense llençols, però seran la primera teràpia col·lectiva massiva. Cal tirar endavant. Les noves generacions reivindiquen el seu bocí de felicitat a la plaça. Rialles de filferro. Comença el pasdoble de l’amnèsia: “Mirando al mar soñé que estabas junto a mí. Mirando al mar yo no sé qué sentí que, acordándome de ti, lloré... La dicha que perdí yo sé que ha de tornar, y sé que ha de volver a mí cuando yo esté mirando al mar...” La catarsi del pasdoble de la desmemòria. Ritme binari per poder avançar. Sotsobrar no és ofegar-se. Ballar, ballar... per surar.

L’oceà infinit de la dictadura franquista imposa el règim de la “canícula” d’estiu. La calor és un decret llei. La “canícula”, una paraula de realisme màgic. L’abracadabra, el passaport per poder arribar als anys cinquanta. Tornen molts homes i torna l’única monarquia possible: “El mes de agosto, trono del estío, lleva en sí el agobio del calor y la alegría del veraneo; sus días son los días luminosos en que triunfan el mar y el campo”. L’autarquia de corral nacional d’estiu borni i coix d’ulleres de sol de dotze pessetes. D’una gandula plegable de platja a 82 pessetes. D’una taula plegable de camp a 92 pessetes. D’una maleta de lona a 60 pessetes. L’estiu es torna a vendre. I el DDT mata mosques, mosquits, puces, escarabats... Tot i a tothom. Fumiga la memòria a casa i a la plaça.

Un estiu les noies ja tenen balladors. I sona Jorge Sepúlveda: “Cuando me miras, morena, de adentro del alma un grito me escapa, para decirte muy fuerte: ¡guapa, guapa y guapa! Y es que tu cara agarena me roba la calma, con gracia chulapa; y te diré hasta la muerte: ¡guapa, guapa y guapa!” Les festes majors són les centrals nuclears d’explosió de la natalitat de postguerra. Els baby boom concebuts a ritme de pasdoble. Pas endavant. Ningú vol mirar enrere. I si a la vida ja costa dir “T’estimo”, imaginem quan el DDT de la dictadura fumiga la llengua fins i tot per estimar. Però sense aquelles formigues balladores d’estiu, a qui ningú va posar fi, qui escriu no podria dir l’estiu del 2016: “T’estimo”.

stats