Dalí a la Fatarella
L’estiu del 1960 Salvador Dalí (28 anys de la seva mort) esperava un rinoceront a Cadaqués. Havia de venir del Congo Belga. La bèstia es retardava. Ai, que no troba l’adreça. Ves, bada: el rinoceront s’havia independitzat. El 30 de juny del 1960 el Congo li fot una cop de banya a Bèlgica. A volar. Cap a l’olla que hi cap tot. Els seixanta són llibertat i greix de rinoceronts psicodèlics. Bufet lliure de colesterol fosforescent. Costa pair aquells anys. Dalí obre l’ampolla: “Hem entrat en l’època dels digestius en oposició als respiratius que van dominar el món fins ara”. L’home amb bigotis que marquen les vuit i vint la clava. Fem-li donar uns tombs al bigoti rellotge.
L’AGULLA MARCA maig del 1937. La majoria de catalans comencen a “Respirar”. Així resumeix un fals article (L’Esquella de la Torratxa) de conya catarsi la fi de la Catalunya que va del juliol del 1936 al maig del 1937: l’olla, el caos. S’ensorra la monarquia dels revolucionaris. La dictadura dels incontrolats (ep!, no només de la CNT-FAI; de més colors!). Uns mesos en què van ser assassinades bona part de les 8.400 persones mortes a la rereguarda catalana. Avui, encara, n’hi ha que fan el guerxo, el daltònic, o fins i tot ho neguen com a falsos cecs subvencionats. Hola, males persones. Rieu una mica, que sempre teniu l’humor a l’UCI. Va, que Charlot segur que era català quan va dir: “L’humor és el dolor que riu”. I si el maig del 1937 es començava a riure és perquè s’havia patit molt. Com li expliquem això a un selenita? Els del mateix bàndol maten gent del seu bàndol perquè creuen que no són del seu bàndol o no són prou del bàndol. Calen certificats de bàndol. Segellats mil cops arbitraris. Visca la revolució! Però si et robo i et mato és millor! Surrealisme de ganivet doble fulla. Però arriba una mica d’aire. I L’Esquella també respira ironitzant en pistola dels assassins: “La ingratitud de La Fatarella, on la gent es tornà feixista quan varen arribar-hi les Patrulles de Control a posar-hi guerra i es moria com a mosques per comprometre-les”. La Fatarella (Terra Alta). 25 de gener del 1937. 80 anys. 34 assassinats. La Fatarella és el neó sang que assenyala les discoteques de la revolució de la ruta del bacallà de la mort. Ressaca.
VAN DESPERTAR. I van aparèixer aquells extraterrestres obligant-los a un món millor. Tots aquells anarquistes de granotes selenites que per decret galàctic volien col·lectivitzar la terra. La dels altres, esclar. Perquè el seu Saturn ni tocar-lo. I els hi deien als pobres pagesos de la Fatarella! Els Déus de la realitat! Les persones que saben que no hi ha més ideologia que la pagesocràcia: el pacte home-natura. La pagesia és la realitat: al pa, pa, i al vi, vi. I venien aquells teòrics de revolució segellada per l’odi, l’analfabetisme, la ignorància. I venien a dir-los el que havien de fer. La dictadura de sempre: jo, sí. Tu, no. I els pagesos van dir la terra som nosaltres. La terra, la supervivència, la teca és l’única ideologia. I els extraterrestres van pelar els terrícoles. En nom de l’Estrella de la Mort. Pim, pam, pum.
I PATAPUM: “Revolucionari rima amb primari”, deia el periodista Eugeni Xammar. Un dels tants amenaçats de mort per la CNT-FAI. Perquè només hi ha una revolució: la de la normalitat. Som aquí per aquella pagesia Superman volant amb la ideologia de la suor. Avui encara n’hi ha que ens diuen feixistes i burgesos perquè no pensem com ells. Com els pseudorevolucionaris de sofà amb manteta de Twitter. N’hi ha que preferim l’aixada i la terra. Com la d’aquells pagesos de la Fatarella morts, oblidats, però reals. Perquè quan ens pregunten “Qui sou?”, ahir i avui responem, sense cap gota de sang, que som aquells. Els que el juliol del 1936 vam ser robats i assassinats. I els que el gener del 1939 vam ser robats i assassinats. Som aquests: els d’enmig. La majoria del país. Els que ens hem begut tots els respiratius i digestius per sobreviure. Els que ens hem inventat el surrealisme per viure. Sí, som nosaltres, que, malgrat us pesi, estem vius.
