07/08/2016

L’estiu abans de la pluja mortal

2 min
L’estiu abans de la pluja mortal

La multiplicació dels pans i els peixos. De dos milions a tres milions de persones: la Catalunya que va de principis de segle al 1936. Tot es reprodueix a la velocitat d’espermatozous de modernitat estiuenca. Barcelona, mare líder del turisme estranger de la Pell de Brau. Tot creix a Catalunya: balnearis, platges, torres, excursions, festes majors, colònies, trens, creuers, avions... Tot treu fum de bell estiu. Setanta mil vehicles a motor suant. Alguns, afuats, corren fins a volar cap a la gran corba davant el mar. Des de l’aire es veu el llençol blanc: Sitges. El poble que el pintor-escriptor Santiago Rusiñol, que estiuejava als balnearis del segle XIX, va descobrir després fugint de les aigües brutes de la prosa de la vida per banyar-se en mars de poesia. El Cau Ferrat com a temple hotel del Modernisme internacional. Sitges és la màquina del temps de l’estiueig. Del carro al cotxe. L’aparador on es veuen tots els estius possibles. El calidoscopi banyador virolat. A Sitges, l’estiu s’estira a la sorra. Reposa, s’endreça. I es posa una camisa blava de mar desbotonat i uns pantalons blancs de caseta de pescador. S’emmiralla. I mira el passat i mira el futur. I estiueja a l’entremig.

Hi ha de tot: platges, hotels, colònies, torres, clubs d’esports, casino, golf, autòdrom, festes, restaurants... Un bufet lliure per a l’estiuejant. L’estiu també es comença a endreçar a Sitges: les urbanitzacions. L’ordre. La ciutat jardí residencial plantada a la terra dòcilment feréstega. Un nou cultiu de vinya: un promotor, propietari del terreny. Un pla urbanístic. I un comprador. Les urbanitzacions a Catalunya són un reg gota a gota. El 1918 la urbanització de Terramar a Sitges es comença a regar. Brotaran a la costa a S’Agaró, l’eixample Malagrida a Olot, Floresta-Pearson o Valldoreix. Les urbanitzacions no deixen de ser un joc d’escacs a la terra: quadrícula i estratègia. L’estiu es fa gran i necessita ordre. Les urbanitzacions són un torrisme de torre però afilerat, controlat. De l’anarquisme ideal a un republicanisme ideal. El desig d’una socialització arquitectònica i social de l’estiu. Primer de luxe però amb un demà desbordat que ha construït una Catalunya de ciment damunt de la Catalunya real. Però esclar, era el 1936 i tot era ideal.

Tot era possible en aquella Sitges metàfora catalana. El trencadís. La barreja. El xató social de sempre. El còctel humà alcohol de moda: els estiuejants del segle XIX. Els del XX. Els que viuen a les torres terroses de Terramar. Els que viuen a les casetes d’eternitat blanca al poble. Autòctons. Postindianos. Forasters. Estrangers. Extraterrestres. Els que juguen al bridge amb silenci decimonònic. Els que s’emborratxen de felicitat amb la “coca Kola”. Els que neden en un vas de malvasia. Aquell ordre desordenat. Aquell anarcoconservadorisme català. Aquella estètica i ètica feta de barana de ferro. Tot allò rebenta. Es desurbanitza la vida. Es substitueix el país. Plou. Juliol de 1936. La Guerra. I l’estiu mor. Era blanc i blau: ara és vermell i negre.

stats