Publicitat
Publicitat

L’independentisme madrileny

Mirem endavant. 2217. El doctor Schulze-Pfalz hauria de publicar La découverte de Madrid. Un estudi arqueològic que ampliaria el seu treball nuclear: Madrid, ville abandonée du XIX siècle, previst per al 2213. El científic de Leipzig es posarà el salacot sense gravetat. Es cordarà la cantimplora liofilitzada. Sortirà a buscar el que es creurà que és un lloc imaginari. Un Eldorado. Un Lil·liput. Un Shangri-la. Terra de Xauxa. Totes les teories apuntaran que era poc probable que hagués existit “un estat semicivilitzat” que governés Espanya. Eureka! Schulze-Pfalz trobarà les restes de l’antiga capital hispànica. Mireu aquest polsim. La prova s’escola a les mans: “El resultat de les investigacions ha sigut afirmatiu i ha servit per a comprovar que, efectivament, un poble regit des d’allí mai hauria pogut assolir més que un estat de civilització molt relatiu”. La decadència espanyola va començar amb l’addicció a la quina. Aquella loteria de l’ambició. Tothom jugava com un ludòpata existencial. Ruïna. Tot es perdia, tot s’esfumava. “Aleshores fou abandonada als óssos i demés bèsties feres la que havia estat vila de l’ós i de les bèsties cortisanes”. Lentament. Com un rellotge de sorra.

EN EL FUTUR NO llegirem el llibre del doctor Schulze-Pfalz. Tampoc el podrem comprar pel servei de missatgeria del més enllà. És ficció. Un conte ( El descobriment de Madrid ) publicat el 1904 per M. Servet (A) Raves. Un pseudònim. Una ficció plena de dades reals. Una: “És ben difícil saber quina distància hi ha entre la cort d’Espanya i la capital de Catalunya”. Frase d’un article de Diari Català de 1880. Inventariat de la rasa oberta, profunda, infinita entre Espanya i Catalunya. El sismograma assenyala els pics de separació política, industrial, cultural, periodística entre Madrid i Barcelona. Un futur molt present aleshores per a tothom. No era ficció: “Aquests senyors de Madrid que tenen el monopoli del patriotisme i la unitat nacional, aconseguiran al capdavall que sigui un fet el separatisme... Tot el de Catalunya és per a ells separatista: el dret civil, l’amor a la llengua, l’aspiració a una autonomia política, el desig d’autonomia administrativa, el Concert econòmic. I portar barretina, cantar Els Segadors i parlar de la llibertat de Catalunya”, escrivia un jove Enric Prat de la Riba el 1900. No era un conte fantàstic: “Els estrangers les han sentit, les aspiracions de Catalunya, i per regla general han comprès. A Madrid no. I a Madrid no ens han entès, perquè tenen aversió, enveja o odi a Catalunya. Aquesta passió transpira en els discursos del seus polítics i en els articles dels seus diaris... Vagin de no esmenar-se i aconseguiran per la separació de Catalunya com han fet la de Cuba, la de Filipines i la de tantes terres d’Europa i Amèrica com han passat per la corona d’Espanya”. Sí, “els separatistes són ells”, diu Prat, el president que va veure al futur que Catalunya necessitava un cos d’estat.

ES PARLA POC del moviment separatista de l’ós. Del Partit Independentista Madrileny (PIM). De la Villa tunejada a Corte amb la quina del poder. Loteria en un tres i no res. De la ciutat de cartró pedra sobiranista. Sense memòria. De la fosa de cocodrils que la separa de tot Espanya. D’una independència proclamada unilateralment. “Passa alguna cosa a Madrid”, em diu un amic que viatja cada setmana allà. Ho nota a l’aire. Als bars. Als restaurants. Al carrer. A la gent. Nota la desconnexió entre el poble i el poder. Madrid fractura. Madrid pusil·lànime. Madrid xof. Esmicolaments. Esquerdes. Esvorancs. Rases obertes. Autopista al centre de la terra. És el full de ruta del Partit Independentista Madrileny. Viatge a la litosfera. Plaques tectòniques ballant un xotis. Madrid és la primera independència de l’Estat. Històrica. Els arqueòlegs, els geòlegs, els radiostesistes amb pèndol de cap de setmana hauran de dir al futur si en el passat el doctor Schulze-Pfalz tenia raó sobre el futur. Si Madrid era l’aigüera per on s’escolava el conte d’Espanya. El PIM, el PAM i el PUM.