Publicitat
Publicitat

#Postal Jo vaig ser un préssec

Un dia vaig ser un préssec. Era el segle passat. Als estius collia fruita. Vaig ser feliç mode anís. Collir era com jugar al Pac-Man. Avançaves per rengs infinits. Cada préssec era com un punt que t’enduies al palot. D’acord: no era tan divertit. No hi va haver casos de ludopatia fructícola. Suàvem com pollastres a l’ast en una superrostisseria. I en acabar la jornada els ossos ens feien trontollar com si sortíssim d’una discoteca trufada de química. Però vaig ser feliç. Cada reng era una cortina vellutada. Un laberint de sorpreses. D’acord: no era tan poètic. Ningú sabia qui era Josep Carner. No havíem llegit Els fruits saborosos. I tampoc recitàvem “Cal·lídia i els préssecs”. Però al tros vaig entendre allò de: “El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila. / Semblen els préssecs més rodons en els teus dits. / Apagues cants de cel i fresses de la vila: ets tota com un dia d’agost que no vol crits”. Encara ets un agost que no vol crits. Encara ets una peça d’ulls d’olives negres trobada al trencaclosques de fulles. Vam madurar entre bancals i secles. Vam... D’acord: no em vas fer massa cas. No érem allà per amor. Les famílies ens agafaven de l’orella metafòrica i ens duien a collir per decret llei. Uns collíem. D’altres feien de manobre, cambrer, monitor... Però vam ser feliços.

Ara als camps de fruiters no hi ha joves. Són al cel: viatgen en avions. Molt lluny. Aterren i condueixen per carreteres cargolades com una ensaïmada. Viuen al país de l’aire condicionat mudats com pingüins. Fan fotos perfectes de qualsevol cosa que acaba sent obligatòriament perfecta. Tothom és feliç. Hi ha pares descansats. Famílies orgulloses. Competicions de sopars d’estiu per veure qui té el fill més lluny. El que emmagatzema més sorra de platja al melic. El que passa més hores ensinistrant la lluna. Però sempre hi ha alguns infeliços. Pares que acoten el cap i torturen el llobarro. Parlen fluix. On dieu que és el vostre fill? Zfxyutbm... On? Acollonits. Co-co-co... Collint fruita. I tots miren aquells pares com si fossin bitxos antisistema. Un escamot tòxic. I sempre comença el discurs de la pedagogia ós de peluix. Ai, jo no vull que el meu fill pateixi. Que s’ho passi bé. Que sigui feliç. Ai, no li cal. Ai, ai, ai...

Ai, tots aquests joves que fan de tot sense fer res també maduraran com préssecs. Potser seran enginyers agrònoms i no hauran vist mai un préssec. Potser seran emprenedors de productes pseudoecològics i vendran pseudopréssecs. Potser faran lleis sobre préssecs i obligaran els préssecs a dur casc i armilla per protegir-los dels collidors de préssecs. Potser faran el préssec. Potser descobriran que no tenen un préssec per distreure la gana. Potser s’adonaran que no hi ha res més: que tot és caminar per un reng i collir la immensitat que se t’escapa de les mans. Potser es deprimiran. I tot serà una merda. I no entendran com és que no pots saltar de l’arrel a la copa de l’arbre en un instant. I el sistema que permet fotos perfectes serà un engany. I els professionals de la gestió d’emocions dels altres faran l’agost perpetu. I el món serà al revés. I la realitat una mentida. I la culpa serà del préssec, que no ens va avisar que la vida és créixer com un presseguer: tot ho portes dins.