03/10/2016

Formigues catalanes enfilant-se per la pell de la galàxia

2 min
Formigues catalanes enfilant-se per la pell de la galàxia

TarragonaEls periodistes fan pinya. Primer formen les preguntes bàsiques: “Quants castellers hi ha a Catalunya?”, “quina és la proporció d’homes i dones?” S’enfilen pel tronc: “¿Pugen indiferentment nois i noies?” Ja som al pom de dalt: “¿Hi ha espionatge entre les colles?”, “¿quin tant per cent dels que cauen es fan mal?”, “¿hi ha competicions com un Barça-Madrid?”, “com?, “¿folre?”, “què?”, “¿manilles?, “qui?”, “¿enxaneta?” Tres periodistes alemanys i un suís construeixen castells de preguntes a Xavier González, director del Concurs de Castells. Contesta. Pregunta. Ho volen saber tot. Però sempre se’ls escapen els ulls. Míssils pregunta-terra-aire a punt de sortir disparats cap a la plaça. Els periodistes de la trentena de mitjans internacionals que segueixen el Concurs transformen els seus cossos en interrogants humans. Impacte en 3, 2, 1...

Pam! És el primer cop que ho veu. Se li nota als ulls blaus de pampallugues de bandera europea. Rebrega la mirada. Aquests dies seguint la cendra de l’ensorrament de la crisi del PSOE. I ara, davant microorganismes de coloraines que s’enfilen cap a un cel que esdevé possible. Martin Dahms, corresponsal a l’estat espanyol del Frankfurter Rundschau. Mirem junts. Què veus? “Em sento com un extraterrestre observant un formiguer que creix. És gairebé biològic, orgànic”. Art total.

Puntillisme a càmera lenta

Les formigues humanes fan puntillisme a càmera lenta. I, txas, l’última pinzellada. L’eternitat es congela. El quadre complet. I ara a esborrar-lo. L’art de la desconstrucció. Les formigues desmunten lentament la creació. “Això és emocionant, m’he emocionat”, diu el periodista alemany. I, txas! Ja no queda res. Però si rodolen salvatgement al buit. Dahms té un ull de “fascinació” i l’altre de “tristesa”. Ai! i ai! Però no deixa de mirar la plaça formiguer. Congelat per l’eternitat efímera.

Ep, ep, creus que això és exportable al món? “Sí, això s’ha de veure. Si ho veus de lluny et sembla una cultura aliena, però si ho veus de prop ho veus tot possible”. El miracle de la vida. Les formigues catalanes, que tenen anys i panys, que han sobreviscut als forçuts dinosaures, i que ara també fan obrir els ulls als extraterrestres periodistes internacionals. Formigues píxel al visor. Càmeres de televisió. Pilots vermells permanents. Ràpid. Canvi de bateria. Ràpid. Canvi de targeta de memòria. Vermell ininterromput. Silenci. Quiets. Només es mou la bota del càmera que segueix el ritme de la gralla com un rock and roll arbitrari. No deixen de gravar les formigues.

Un equip del National Geographic roda una sèrie sobre la natura. Un capítol està dedicat al comportament humà. El misteri del cervell. I sí, també sortiran aquestes formigues catalanes. Aquest misteri de la creació de centenars de coloraines terrenals que arriben a tocar el cel amb un dit infantil.

Aquest misteri que, ara es descobreix i fa córrer desenes de periodistes de Red Bull TV, que fa un programa especial sobre grans espectacles culturals de tot el món. I fa córrer mitjans dels Estats Units, França, Anglaterra, Alemanya, Austràlia, la Xina, Singapur... I tots s’expressen amb onomatopeies: “Ohhhhhh”; “uiiiiiiiii”; “aiiiiiiii”....

Els extraterrestres es tornen terrestres. Tots senten alguna cosa a la pell. Com el periodista suís Claude-Yves Reymond. Quan li pregunto quina és la seva impressió, no diu res. M’ensenya el braç dret: pell de gallina. Les formigues de l’emoció enfilant-se per la pell de la galàxia.

stats